Pobrets, els rics

Els rics solen tenir bo i els seus plors són atesos. Molts voldrien plorar amb els seus ulls. Aristòtil (Política, II, 5) i ma mare coincidien en una sentència: com més tenen, més volen. Sentint Moreno sobre la supressió de l’impost sobre grans patrimonis, me revingué el Llibre de les Lamentacions: «Fins i tot els xacals alleten els seus cadells, però en el meu poble hi ha pares sense cor, com els estruços del desert.»

El PP ens torna al debat clàssic entre l’Estat-redistribuidor i garant de la igualtat d’oportunitats, vs l’Estat policia, garant exclusiu de la seguretat. És un discurs que sap que motiva els seus benefactors i la seva generositat. I fins i tot en un panorama tan eloqüent, hi ha progressistes que afirmen no veure diferències entre els actors polítics... quan Meloni venç... cent anys després de Mussolini.

El Govern espanyol ha aprofitat el desafiament amb dúmping fiscal de Moreno per justificar una resposta en clau centralista. Però una democràcia ha d’empoderar els ciutadans: cada govern s’ha de proveir dels propis ingressos i donar la cara, davant el poble que l’ha elegit, per allò que en fa. Hi ha d’haver transferències de solidaritat, clar, però sense que el sistema desnaturalitzi la dació de comptes, i, sobretot, que no s’obligui a uns externs, com passa a Espanya, a pagar la festa d’altri. Aquí sempre rebem, i no són doblers (en veurem pocs del nou impost si és estatal).

La llagoteria servil de Moreno rere els milionaris és impròpia d’un poble digne com l’andalús. La crida a què desertin de la seva comunitat per motius fiscals, patètica; i la referència explícita als catalans, miserable. Si qualcú vol renegar de mallorquí per quatre duros, no perdria el temps (i la dignitat) anant-hi al darrera. Del seu pa en farà sopes. Nosaltres esmercem-nos a fer un país del que enorgullir-nos, cohesionat, emprenedor, solidari i pròsper; on la prosperitat d’uns, contribueixi a la prosperitat de tots. Amén.