Gínjols, garroves, bous i cendres

Vaig passejant fins al molí d’aigua. Els gínjols de l’amo en Jaume de s’Hort se perden. Els ginjolers de casta grossa que sembrà, abandonats, malviuen al seu bocí a un revolt de la carretera. Avui n’he robat una ambosta només per sentir la fruita, surenca i dolça, dins la boca. Robatorum per menjatorum no és pecatorum.

Me fix en un magrebí gat que escolta pel mòbil les seves cantories. «Aquest veu ses llàgrimes de sant Llorenç en de dia», me diu en Joan del carreró de ses Coques. Pens amb el que em va contestar un àrab quan li vaig demanà perquè bevia cervesa, amb els impediments de la seva religió: «I vosaltres, que no heu d’anar a missa cada diumenge? Idò, jo mir la gent que surt de l’església i no passen d’una vintena, al poble hi viu molta més gent, no?». Les normes són per transgredir-les?

Tothom que té garroves ja les va collir, si no les hi havien robades, han arribat a anar a dos euros el quilo, especialment per mor del seu garroví del qual s’obté l’E-140 un espessidor i conservant d’aliments, sobretot dels gelats, encara que també s’usa en cosmètica i en farmàcia. Ha corregut la febre dels garrovers, a Mallorca se n’han sembrat, només enguany, prop de cent mil entre subvencionats i no. En canvi, les ametles van més barato, molts d’ametlers s’han mort. «Que ja has espolsat ses ametles?», demana en Toni Jobàs a un al·lot que passa: «Som tot sol i me ret poc, si un en té poques ganes, encara ret menos!». Li deman qui és aquest que xerrava amb ell i me diu: «Aquest fa feina al taller de sa Renault, però no fa feina de cosa de morques, hi fa d’escrivent».
Un camió alt arrabassa una vintena de tires de paperí banyat i manyuclat: festes passades, coques menjades! «S’acabarà la festa!», va profetitzar el torroner conegut com en Pep dets Ulls que deien que havia fet de matarife per Manacor durant la Guerra Civil.

Som a Costitx per les festes de la marededéu i veig ballar els caps de bou i el dimoni de Son Ganxó, pens en l’eterna demanda de retorn dels caps de bou de Son Corró que són a Madrid i no els volen tornar, malgrat el desgraciat afer de la seva fugida. Conten que fou el ministre de cultura qui davant la demanda de la comissió va respondre: «Me hablan de bueyes? Pues deberían dirigirse al ministro de Agricultura». Non è vero, però è ben trovato, sobretot per a significar la desídia i la mala fe de les institucions centralistes.

S’ha mort el meu amic Miquel Confiter. Home emprenedor i cultivat. Havia deixat escrit que quan es morís no volia ni exèquies, ni funeral, ni butlleta mortuòria, ni que tocassin les campanes a mort, i que volia ser incinerat. La gent que vol ser cremada augmenta, ja són el 50 % dels qui es moren a l’Estat espanyol. El fet d’imaginar que espargiran les teves cendres davall la llimonera del corral o davall aquella figuera bordissot blanca que tant li agradava, al mort, cobra adeptes, malgrat estigui prohibit i el destí sigui guardar l’urna funerària dins el nínxol, la tomba o un columbari.

Faig una lul·lea a fi i efecte de que fugin els coloms de les teulades de ca nostra. Algun dia n’he arribat a contar més de cinquanta. La veïnada me diu que no són seus, però jo els veig entrar dins els seus galliners, és mala de tondre. Me rompen les teules i he hagut de condemnar la cisterna per mor de les seves cagarades que contaminen l’aigua. Ai! Els petits problemes de cada dia! Torn a la lectura de El meu cos, el llibre de la supermodel Emily Ratajkowsky que, de nina, jugava per la plaça del poble.