No tenir on viure

El problema de trobar un lloc on viure, una casa per comprar, un pis per llogar, fa temps que s’ha convertit en un obstacle gairebé insalvable per a molta gent, especialment per a les noves generacions, que, després d’estudiar i de formar-se, o de posar-se a fer feina aviat, de cop es troben que volen emancipar-se i no troben on viure. Troben forats on enfonyar-se, caus per compartir, però res que des d’una concepció raonable del benestar pugui considerar-se un habitatge digne. No és només que els preus estiguin pels niguls, és que a més els sous són cada vegada més subterranis. A les Balears, el problema de trobar un lloc on viure s’ha magnificat al llarg dels darrers anys, fins al punt que ja és equiparable al problema que tenen en moltes grans ciutats europees, d’on la gent, jove i no tan jove, n’és expulsada per uns preus abusius, per un mercat salvatge. Evitarem fer filosofia barata sobre l’assumpte, però és obvi que, més enllà del fet incontestable que disposar d’un habitatge digne és imprescindible per viure i no limitar-se a sobreviure, també ho és per sentir-te una mica amo de tu mateix, del teu present i del teu futur, del teu lloc en el món. Virginia Woolf va escriure que les dones necessitaven abans que res una cambra pròpia, és a dir, un espai on poder ser elles mateixes sense imposicions ni servituds, sense condicionants ni tenalles, un espai on poder ser i pensar i fer feina amb llibertat i plenitud. Perquè, quan t’aveses a ser, a pensar i a fer feina amb llibertat i amb plenitud dins la teva cambra, després podràs fer-ho pertot on et proposis. El mateix val per als joves d’avui que cerquen habitatge i no en troben, o que en troben en unes condicions asfixiants: en lloc d’avesar-se a viure amb llibertat i plenitud, que és el que idealment hauria de significar emancipar-se, s’avesen a viure amb l’angoixa de saber que gairebé tot el que guanyen fent feina serà xuclat pel lloguer o l’hipoteca, i amb la sospita que la vida que els espera ja mai millorarà, que si canvia serà per empitjorar i fer-se més inhòspita. No és casual, és el patró que defineix els temps que vivim: tot, des de la política fins al món laboral passant per les necessitats bàsiques, se’ns presenta cada vegada més com una realitat davant la qual els individus ens hem de resignar. El futur hauria de ser un projecte per construir, però cada vegada més és una fatalitat que s’imposa.