TW
0

He vist un nin riure només amb mitja cara. Mustafà no reia a mitges, irradiava felicitat i innocència a balquena. Tot el seu rostre reflectia futur, malgrat venir d’un passat cruel. És fill de Níger, víctima d’un món que no acabam d’entendre. Un món sense solucions simplistes. Oques Grasses, que de forma tan plàstica descriu el nostre temps, canta «Porta’m al riu / porta’m el riure / tinc un record que em viu / i que em fa escriure». El passat diumenge 31 de juliol participàrem a un dinar solidari promogut per la Fundació Campaner, una trobada senzilla, sense discursos, plena de testimonis de vida, en un clima d’humanisme d’aquell més profund. Ens trobàrem al voltant d’una taula simbòlica, units per un mateix projecte i amb el desig de col·laborar en la construcció d’una humanitat nova.

Si em permeteu, tornant a Oques Grasses, com ells saben transmetre prou bé, vaig tenir la sensació de participar en la litúrgia de la nova religió. Vaig experimentar la pau dels cargols, la nova religió a que ens conviden els profetes del nostre temps. La religió de l’anticonsum, de l’antiindividualisme, la d’aquells que van a menjar per compartir, mengen perquè els altres puguin menjar un dia, comparteixen taula perquè Mustafà i altres recuperin la dignitat i la vida. El record que em fa escriure és el resultat d’una experiència, aquella que te deixa ple de vida, un tassó d’aigua fresca que assacia la sed després d’un temps d’insatisfacció i fatiga.

El Pare Rafel Ginard Bauzà, devers el 1960, participà en un homenatge a un fill del poble d’Artà, un menestral que s’havia significat per fer bé la seva feina i per haver col·laborat en la construcció d’una societat més rica en humanitat. El Pare Ginard mentre copiava gloses i recopilava materials de la tradició nostrada observava la gent del país i aquesta és una de les seves grans aportacions com a home d’església i com intel·lectual. Veia allò que els altres no veien, llegia els comportaments, valorava les virtuts professionals i naturals de la gent sense historia, però sobretot destacava allò que tenia consistència, malgrat passés desapercebut. Un nombre considerable de les columnes que sostenen el món són invisibles, desconegudes i escassament valorades en termes globals. Entre el forjat d’aquest columnat també hi ha peces defectuoses, perquè en la naturalesa hi conviu allò sa i allò tarat. Avui som aquí per destacar aquelles peces petites i insignificants que embelleixen i generen esperança amb petits grans detalls de vida. Gràcies Marilena i Pep, gràcies a la xarxa de col·laboradors que parlen amb silenci actiu.