Un record que em fa escriure

Si em permeteu, tornant a Oques Grasses, com ells saben transmetre prou bé, vaig tenir la sensació de participar en la litúrgia de la nova religió. Vaig experimentar la pau dels cargols, la nova religió a que ens conviden els profetes del nostre temps. La religió de l’anticonsum, de l’antiindividualisme, la d’aquells que van a menjar per compartir, mengen perquè els altres puguin menjar un dia, comparteixen taula perquè Mustafà i altres recuperin la dignitat i la vida. El record que em fa escriure és el resultat d’una experiència, aquella que te deixa ple de vida, un tassó d’aigua fresca que assacia la sed després d’un temps d’insatisfacció i fatiga.

El Pare Rafel Ginard Bauzà, devers el 1960, participà en un homenatge a un fill del poble d’Artà, un menestral que s’havia significat per fer bé la seva feina i per haver col·laborat en la construcció d’una societat més rica en humanitat. El Pare Ginard mentre copiava gloses i recopilava materials de la tradició nostrada observava la gent del país i aquesta és una de les seves grans aportacions com a home d’església i com intel·lectual. Veia allò que els altres no veien, llegia els comportaments, valorava les virtuts professionals i naturals de la gent sense historia, però sobretot destacava allò que tenia consistència, malgrat passés desapercebut. Un nombre considerable de les columnes que sostenen el món són invisibles, desconegudes i escassament valorades en termes globals. Entre el forjat d’aquest columnat també hi ha peces defectuoses, perquè en la naturalesa hi conviu allò sa i allò tarat. Avui som aquí per destacar aquelles peces petites i insignificants que embelleixen i generen esperança amb petits grans detalls de vida. Gràcies Marilena i Pep, gràcies a la xarxa de col·laboradors que parlen amb silenci actiu.