El busseig i dos articles possibles

Aquest estiu he bussejat una mica. Quan dic que he bussejat vull dir que cada dia durant més o menys tres setmanes m’he posat una careta i he nedat al costat del meu fill de set anys i, a estones, de la meva filla de quasi cinc. Amb el cap submergit i amb el cos ran de superfície, junts hem mirat els peixos que passaven ignorant-nos o driblant-nos, els eriçons amagats als forats de les roques, les roques de formes escultòriques i recobertes d’anèmones o d’algues brunes o de pegellides, el fons d’arena sempre mòbil de la mar sempre mòbil... Hi ha hagut moments preciosos. Un dia el meu fill em va donar la mà i vàrem bussejar junts agafats durant tres minuts ben bons: va ser insuperable. Però a mi bussejar em cansa aviat, i el cap, per pura deformació professional, se me’n va darrera de possibles poemes, escenes o articles. Un possible article, hi he pensat aquests dies de notícies sobre l’emergència climàtica i d’onades de calor i de violència contra la flora i la fauna marines infligida pels grans creuers i la massificació turística, seria sobre el fet que, tot això que ara els meus fills poden contemplar mentre bussegen, potser els seus nets ja no hi seran a temps de contemplar-ho, tan destruït com estarà tot. Sé que és una idea que ha passat pel cap de molta gent, aquest estiu. El poeta Miquel Àngel Llauger va fer un tuit en què parlava de la sort que havien tengut els seus fills d’encara haver pogut veure una estrella de mar mentre bussejaven. Com que ja he escrit fa poc sobre la crisi climàtica, però, també he pensat que un altre possible article podria ser sobre els fons marins en l’obra de Miquel Barceló. Intel·ligent d’una manera erudita i astuta, Barceló sap que la singularitat i la potència, en l’art modern, han vengut sovint de refer formes artístiques del passat, o llunyanes, o primigènies: els impressionistes i els efectes de la llum, Picasso i Matisse i l’art africà, Gaudí i les ondulacions de la vegetació, Pollock i l’art dels nadius americans... Per això ell ha cercat fonts poc explorades: l’art rupestre i un paisatge tan poc retratat com el submarí. De totes maneres, i pensant-hi bé, aquest altre possible article també seria sobre la crisi climàtica. Potser aviat els fons marins de Barceló no seran vistos com una celebració de l’exuberància meravellosa del mar sinó com una làpida preciosa i trista del que nosaltres matàrem.