Periodisme d’estiu

Abans hi havia, periòdicament, alguns influencers culturals (el mot no existia encara, però el desig és tan vell com l’escriptura) que explicaven al món la seva decisió de deixar de mirar-se la televisió i de llegir diaris durant aquesta època, com una mena de depuració mental i de via cap a la veritable realitat, però ara ningú, jo diria, no es limita als diaris i la televisió i són pocs, encara, els que confessen o recomanen abandonar la xarxa i les xarxes a l’estiu. Sí que aconsellen distanciar-se’n, o disminuir-ne el temps de consum, però la renúncia global seria més greu que aquest trastorn que apareix quan et deixes el mòbil a casa, que ja té nom: nomofòbia.

També és cert que es fan més cursos d’estiu sobre periodisme que sobre qualsevol altra professió, i encara més des que s’han sumat al gremi els que expliquen que l’únic futur del periodisme és la verificació de dades i el desemmascarament de fake-news (havia escrit per error faes-news: quin gran tiberi per als freudians!), falsedats i negacionismes, oblidant que aquestes són les funcions eternes del periodisme. I en un d’aquests cursos he trobat la recepta dels temes per mantenir l’interès del lector durant l’estiu: les precaucions a la platja, la mobilitat, com entretenir els nins, consells de bellesa, plats típics de l’estiu, salut i dietes, softlanding (el que se’n deia retorn a la feina), esdeveniments esportius, la convivència durant les vacances, modes d’estiu com el veganisme, temes legals (tema estrella: les piscines comunitàries), l’exercici físic, hàbits de consum, coaching i formació, utilitat dels idiomes i com mantenir els hàbits en les vacacions. No m’ho acabo de creure.