Falzies, bevedors, Los Melones i el saig

«Saps, Climent, per què es cervell té dos hemisferis? Ben senzill: un vigila s’altre», m’ho diu en Mateu Simó, magre i amb les mans plenes de morques arreglant la cadena de la seva bicicleta de muntanya davant ca madò Llucia Pocapalla. «Aquesta casa la deixà madò Llucia als capellans: van vius aquests, redéu! i endemés no les deixaven ses ronxes a l’església, ses beates velles, no!». En tornar de comprar el pa me top amb en Joan Gavata que està escalivat, ha fet hort i els conills i altres animalons li espipellen la collita. «Jo a s’hort m’he avesat a posar dos bevedors», li diu en Toni Bai. «Tudons, perdius, sebel·lins... Tothom va a beure allà i no me piquen ni ses tomàtigues, ni els melons, que ho fan per sa puta setada que tenen en s’estiu!». Té fama d’esburbat, però en això és tot un exemple d’eficàcia.

Faig el cafè defora i veig passar na Joana Confessa; fa bona cara. Na Joana, vídua, ha trobat parella. Estava a punt d’entrar en aquella edat que qui no fa baves, fa moc, però sempre havia tengut ínfules per dir: «Me posaré guapa...» (cosa molt difícil) «...i me n’aniré a ballar a Los Melones». Los Melones, abans d’arribar a Es Cruce, és un bar de carretera on els fadrins i fadrines vells i vidus i vídues diverses van a disparar el darrer cartutxo amorós de les seves vides. Ballant, allà, conegué en Cosme Mitjapalla, també grandet com ella. En Cosme només tenia una dèria: tenia canaris, caderneres, pinsans, diamants... en el sostre de ca seva, a una habitació sencera tancada de rejilla. Tot el demés li importava poc. La gent advertia na Joana: «Ves alerta amb aquest: robava cotxos!» Ella ho sabia. «Va haver de venir al funeral de sa mare desfressat de dona!» També ho sabia, però també sabia que després de sortir de la presó poca cosa més havia fet. S’entenen i això a ella li ha canviat la vida.

Me’n torn cap al turó que he d’acabar d’ordenar l’estudi. Canviï de lloc la trompeta i el revòlver del padrí. El revòlver diuen que l’emprà poques vegades. Una per anar a cercar-ne un que havia prenyat la filla major d’un amic seu i l’altra per anar a cercar-ne un altre que no s’havia presentat al seu casori. Li posà el revòlver al cap i li digué: «Demà a les sis a l’església!». I l’endemà hi hagué noces de pinyol vermell. El meu padrí, per part de mare, fou el saig del poble. Un funcionari públic, una espècie de municipal que també cantava les notícies pels caps de cantó, amb trompeta i tambor. Encara conserv la trompeta i el seu revòlver. Home autoritari fora de ca seva, un sac de pa a ca seva, on comandaven la seva dona i les seves filles.

Me contava mon pare que quan li va demanar per casar amb la seva filla Maria, mumare, el saig li va repondre: «Des teu pa faràs sopes!». Mon pare va interpretar que allò volia dir que sí i a partir d’aquell dia tengué entrada. «Si girassin s’ajuntament al sen revés, jo seria s’únic que quedaria dret!» Dretanot, xulesc, per això de tenir pistola, nogensmenys, permetia als presos locals que anassin a arreglar els animals i que llavors tornassin a la presó. Quan feren la tomba neta el trobaren ben conservat, com un pergamí, i amb els mostatxos encara un poc tenyits de fumar picadura, mon pare solia dir que l’havia conservat la cassalla.