Guillem Frontera11/07/22 3:59
TW
3

A una entrevista de Sílvia Barroso a Artur Mas, publicada a elmon.cat, l’expresident català diu que el «sorprèn el desvergonyiment i la immoralitat d’Alicia Sánchez-Camacho». Al·ludeix a les maniobres, de brutor especialment repulsiva, que el temps ha atribuït a una de les dones que han deixat més petjada a la política catalana i espanyola des del seu partit, evidentment el PP. Ella va començar a moure per davall la taula del restaurant La Camarga, de Barcelona, una sèrie de ressorts propis de les màfies més abjectes, per acabar desembocant en l’operació contra l’independentisme organitzat i mogut per la mal anomenada policia patriòtica (amb la complicitat i la participació directa d’alts càrrecs de la seguretat, el ministre del ram, l’inconcebible Jorge Fernández Díaz, o la secretària general del partit Dolores de Cospedal). Un episodi memorable.

Un dels primers objectius dels «patriotes» va ser Artur Mas. Es tractava de difondre’n una imatge que negava i embrutia la seva realitat. Després en vendrien d’altres, un panorama cruel i grotesc. (Record unes imatges per televisió que presentaven un grup de dones que sortien d’un restaurant. Una d’elles era Tita Cervera, que aprofità la càmera per convidar l’espectador a votar Alicia, gran amiga i la millor política del país.) Ara, algunes converses de Sánchez-Camacho s’han fet públiques als mèdia, i són més que suficients per sorprendre’s de la sorpresa d’Artur Mas. Arriba un moment en què la corruptibilitat de la persona perd qualsevol indicador del seu possible recorregut. Són persones per a les quals allò que en diríem, massa genèricament, immoralitat construeix un món confortable, sempre obert a noves riqueses, luxes i capricis. La perspectiva no presenta final, almenys no en té en la seva quimèrica percepció.

Tot això segur que no ho ignora una persona amb les experiències polítiques que ha tengut el senyor Mas. És ben clar que Sánchez-Camacho era capaç d’arribar fins on va arribar. Pensar que podia anar més lluny encara seria conculcar la presumpció d’innocència? Potser, però cal ser molt innocents, en el sentit menys afalagador de la paraula, per sorprendre’s del desvergonyiment i la immoralitat de dona Alicia.