TW
1

En el cas del morir, quan la forma es dissol, s’obri la Vida que hi ha més enllà. És cert que una part de nosaltres desapareix, allò que es veu, però allò que no es veu no desapareix. Com ho sé? No m’ho facis dir perquè no ho puc explicar, però aquesta és una de les lliçons que aprens quan acompanyes persones en el procés de morir, i després d’haver-ho viscut tantes vegades, ja t’és igual el que pensin els altres perquè parles des de la pròpia experiència». Són les paraules finals del llibre Enric Benito. Una vida de coratge i compassió, editat per Lleonard Muntaner (Palma 2022) en que la periodista Assumpció Cortès fa una llarga entrevista que repassa la vida d’aquest metge oncòleg, amic meu, que a través de les cures pal·liatives als malalts terminals s’ha anat especialitzant en ajudar a ben morir a les persones. Per a mi, que tenc una porada a morir-me, el lema –falsament atribuït a André Malraux– ‘El segle XXI serà espiritual o no serà’ em sembla un adagi escapista, prov d’entendre’l i visit adesiara el web www.alfinaldelavida.org on n’Enric hi té penjades conferències, com és ara ‘El arte del buen morir’, ‘El morir escuela de vida’ o ‘Preparando el viaje definitivo’.

Quan s’acompanya a un malat a punt de morir segons Enric Benito «l’atmosfera canvia i tu t’adones que tens un estat de consciència com a més sensible i més d’intuir i percebre allò que passa. Instants lluminosos, màgics i especials que he pogut gaudir, molt especialment quan el malalt fa tot un procés i canvia la seva mirada... a un moment donat perceps que aquesta persona fa un canvi, comença a amollar, afluixar i es deixa anar. Llavors es troba amb una pau i una alegria que se’t transmet, perquè hi ets a prop i l’has acompanyada fins aquí».

Admir la feina i la saviesa de n’Enric Benito per tractar aquest procés que a mi tant m’espanta. Però també, en les nostres discussions, jo, un materialista dialèctic, que ha tornat vell, es revolta contra el caire espiritualista que tenen els moments d’aquests acompanyaments. No fa gaire llegia al New York Times un article de Molly Worthern, especialista en religions comparades, on manifestava: «En combinar pràctiques religioses eclèctiques, els entrenadors espirituals presenten als seus clients les coses que la religió sempre ha promès. Ofereixen un camí cap al significat enmig del sofriment i eines per recuperar el sentit d’un món que ens arrossega pels talons. És en part perquè s’enfronten a una cosa que molts occidentals moderns lluiten per admetre: ni la submissió total a una institució religiosa tradicional, ni el materialisme ateu els pareixen correctes. Volem que l’univers ens agafi la mà, sense dominar-nos massa». No és el cas de n’Enric, a qui respect moltísssim, però a un servidor, que em preocupa que a l’hora de la meva mort no faci un espectacle i aconsegueixi morir amb una certa dignitat, aquests instants tenyits d’espiritualitat transcendental em costen d’empassar. Crec que els coachers s’enfronten a una dosi addicional de desconfiança perquè basen la seva pretensió de transformar vides i carreres no només amb la psicologia autodidacta i altres certificacions dubtoses, sinó també en creences i rituals sobrenaturals que juren que han funcionat per a ells. Tot això no ho diu Benito, no me malentenguin, però és cert que una gran part d’aquest coaching o entrenament espiritual ven l’art de la determinació personal i la confiança en els poders invisibles de l’univers quan no es troba la resposta en la medicina tradicional o la psicoteràpia. La psicologia de l’autoajuda, el pensament positiu i totes les seves seqüeles me fan de murada per, si és el cas, he de deixar-me ben morir en mans del meu amic.

«Jo estic convençut que feim part de quelcom que està molt més ben organitzat del que ens pensem i bastaria que féssim moltes menys coses perquè, crec que, moltes de vegades, no feim res més que embullar-ho tot». Ens ho diu Enric Benito i afegeix «la felicitat no és un espasme o un orgasme còsmic... la felicitat prové també de la humilitat i de la gratitud que t’uneix a un estat de benaurança i de benestar perquè et sents gojosament connectat amb tot». Per al vell hippie que som tot això me ressona, però la part d’agnòstic irredent m’impedeix amollar-me. Segons Benito a l’hora de la meva mort ho hauré de fer. Amollar-me.