D’Alcanada a Muleta

Diuen els hotelers que, per poder contribuir a la reconversió, se’ls ha d’eximir de complir les normes urbanístiques, que s’han de poder desentendre del futur que el planejament ha dissenyat, democràticament, sobre quina mena d’edificacions vol en aquell espai. I quins usos. Parlam d’hotels sobradament amortitzats, que han produït sucosos beneficis. De fet, una comptabilitat prudent haurà fet provisió de les despeses per al tancament, cas contrari, és que s’han repartit com a guanys els doblers que haurien d’haver anat destinats a aquesta previsió.

Llavor també tenim l’allau de trasts que s’han venut en urbanitzacions sense els serveis urbanístics bàsics. La dotació és obligació dels promotors, però en molts de casos aquests l’han derivada als propietaris, que s’hi resisteixen... però que, si lloguen, o venen, ho fan a preus salats. Els ajuntaments, lluny de fer pedagogia, han assumit sovint quantioses inversions que no els hi corresponien. El sòl de Mallorca s’ha revaloritzat de manera espectacular. Molts n’han tret profit; alguns, n’han tret fortunes obscenes (sovint a compte de les finances municipals). A d’altres, els perjudica. Una part d’aquesta plusvàlua és per a la caixa comuna, via urbanística i fiscal, i ha de servir per revertir la desigualtat i generar oportunitats, però les administracions sovint arrepleguen la seva part amb mala consciència i un sac foradat. Dibuixar una retxa a un plànol no ha de comportar mai ‘pelotassos’, s’imposa un equilibri entre beneficis i càrregues, però sentències com la de Muleta rompen la romana: que per haver gastat 2 milions privats, te’n donin 100 de públics, és un ‘pelotasso’ amb totes les de la llei.