Rosa PlanasPalma29/05/22 3:59
TW
0

Les novel·les parlen dels seus protagonistes m si es tractés d’espècies extingides, de no fer-ho així no serien possibles les grans construccions literàries que sovint celebram com si els entenguéssim. Es parla de Proust i de la seva construcció tot recercant el passat, o de Joyce i l’Ulisses com d’un fenomen contrari: la compressió d’un temps immens en un sol dia cronològic. Construir a base de crear distància, de perimetrar els dinosaures del nostre propi passat. Quelcom semblant és el que Monika Maron, narradora alemanya d’origen jueu, nascuda el 1941, ha fet en Animal trist (Club Editor, 2022) on presenta un joc que s’articula entorn de la memòria i de la cronologia biològica. Els animals no perceben el temps de la mateixa manera els uns que els altres. La vellesa, quan s’entorcilla com una serp vers el passat, és capaç d’inventar una alternativa a la vida real. I si com diu Maron «l’oblit és la inconsciència de l’ànima», s’arriba així de manera voluntària i a vegades, malaltissament involuntària a un esclat de la ment que reescriu la història. No sabem com es maneja el record més enllà dels propòsits de cadascú. Ens pintam un retrat de nosaltres mateixos, acompanyat de figurants, figures secundàries, o d’altres que assoleixen un protagonisme destacat. Franz en la novel·la de Maron és l’element que representa l’amant i l’amor: la companyia escollida més enllà dels preceptes i de les obligacions, més enllà del matrimoni.

La literatura femenina pot tenir en ocasions un to de pecat ‘venial’ en el sentit d’explorar unes venes ocultes, que no arriben mai a l’artèria. Esgarrar consciències no és una facultat a l’abast de tothom. Primer perquè provoca hemorràgies difícils d’estroncar i segon perquè no agraden a la gent que llegeix per distreure’s. En el mirall de Maron, enamorar-se tot contemplant un dinosaure pot esser una bona solució per a una vida regulada, massa real, massa científica. Sortir de la normalitat és aquesta ambició oculta de tota persona occidental. Alguns hi arriben a través de reptes personals, d’altres fugint d’estudi en la vida quotidiana. La dona vella que conta aquesta història d’amor, sensat i insensat alhora, prové d’un raig neutre, però ferit.

La mare la va parir en una part del mur de Berlín, entre l’esclat de dues bombes, i allà vivint arribà a la mateixa conclusió que tants d’altres: «Com totes les vides a l’Europa de l’Est, també la meva va acabar governada per l’absurd». La vida instal·lada en la trajectòria totalitària no és vida i d’aquí l’estranya cronologia que sorgeix en la forma literària d’escriure el passat. Seguint aquest impuls, el club Editor aposta pels autors de l’Europa de l’Est, on s’ha fet una literatura poderosa i molt desmitificadora. La llibertat obscura d’un regim tan ignorat encara ens provoca el desencís sobre una història que no fa tant es va contar d’una altra manera, i rebat la teoria del triomf de les classes populars.