0

Apartir de lectures com la de l’assaig Desobediència civil de Hannah Arendt (Lleonard Muntaner, editor) on s’estudien els elements constituents, els seus orígens i els seus efectes, es podria plantejar la possibilitat d’una ‘desobediència social’. Si la desobediència civil és l’acció d’un grup significatiu contra determinades lleis i polítiques governamentals considerades injustes, la ‘desobediència social’ seria l’acció grupal contra corrents, tendències, usos i pràctiques d’una societat sotmesa gustosament als interessos dels poders econòmics.

No es tracta que a títol individual qualsevol pugui alliberar-se d’aquest domini en una mena d’objecció de consciència, sinó que del que es tracta és de la mobilització d’un considerable conjunt de persones disposades a manifestar públicament la seva oposició envers els dictats consumistes i les idees esquemàtiques o estereotipades; la seva ‘desobediència’ als estímuls no cercats de la propaganda comercial i política, i als estímuls vacus de les xarxes socials.

La desobediència civil s’oposa a algunes lleis estats; la dissidència social no pretén tant combatre les despòtiques lleis de mercat o la política d’eslògans que no contemplen ni anàlisis ni debats, com de contendre amb les masses acrítiques que s’hi sotmeten alegrament.