Enguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: En el camí, de l’americà i Les dones i els dies, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: 100 años en la carretera i Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater). Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).
Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l’autor de On the road (1957), A la carretera o En el camí, hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a «rei dels beatniks» no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L’home que va signar On the road, no estava content d’aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d’una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l’alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —En el camí va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.
Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l’escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. On the road va ser mecanografiada en només tres setmanes.
Kerouac s’inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava haikus. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d’estar «tombats d’esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s’havia proposat Déu en fer un món tan trist».
«Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir», i un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d’aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.
Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, «això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar», va marcar diverses generacions d’artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l’Actor’s Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...
«Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia», escriu Jean-François Duval en el llibre Kerouac i la generació beat. «A l’instant assistim a la consagració d’un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l’escriptor».
El «pare dels hippies» (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta. Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.