Joan GuaspPalma01/05/22 3:59
TW
1

Sempre he pensat que tenir una vocació és un signe de felicitat vital. Encara que les nostres vocacions canviïn a mesura que passa el temps, des que naixem comencem a tenir alguna vocació. Sembla que una vocació forta sempre és genètica, però no és així en tots els casos. Des d’infants volem ser bombers, o astronautes, o infermeres, o models d’alta costura, o futbolistes -i més ara que les dones s’hi ha incorporat- o metges, o enginyers, o actors i actrius, o religiosos i religioses. Justament d’aquestes vocacions parlava per Setmana Santa Joan Riera en un dels seus articles. A mi aquest article em va fer pensar en la vocació que des de molt petit jo he sentit per ser escriptor. Encara ara, de gran vull ser-ho, i en aquest sentit m’he mogut i me moc cada dia. És molt forta la meva vocació de novel·lista, autor teatral o inventor d’aforismes.

Però Joan Riera feia referència a la manca de vocacions amb esperit religiós. Ell sap que una vocació no és una atracció, encara que s’assemblin en il·lusió i desig. Si una vocació religiosa fos com una atracció sexual, no faltarien vocacions. Enigmes de la nostra condició humana, insòlita i hiperbòlica. A Mallorca tenim un greu dèficit de capellans. Quin és el motiu? És per falta de vocacions? No guanyen prou els capellans? Ha baixat el seu prestigi social en els darrers anys? El responsable d’aquest dèficit és el Govern o l’Església? O la mateixa societat cada dia més secularitzada? Jo no m’ho explico. És un misteri, com ho és la naturalesa humana.

S’han d’importar capellans? No crec que es tracti d’importació, sinó de que qui vulgui incorporar-s’hi vocacionalment -sigui del país que sigui i parli la llengua que parli-, sigui sempre benvingut. La qualitat no l’hem de rebutjar mai, i en l’aspecte espiritual molt menys. Mai no hauríem d’abandonar el Mississipí.