Com sobreviure-hi

Consumir cultura –el verb és lleig, però ara tampoc no entrarem en tecnicismes– demana concentració, i la concentració no deixa de ser la forma més lleial de compromís anímic i intel·lectual, i la sobreabundància frenètica és una enemiga de la lleialtat, i per això el primer que fa és fer volar pels aires la capacitat de concentració, la capacitat de compromís, del personal. Bé, tot això no són res més que obvietats, però jo em dedic al periodisme cultural i hi pens sovint i, ara que s’acosta Sant Jordi, hi pens encara més, en aquestes qüestions, perquè la riuada de novetats editorials que inunda ca nostra, habitualment enorme, per aquestes dates es multiplica. Ja ho he escrit, però és tan vera que ho vaig repetint: visc acorralat pels llibres que vull llegir. Perquè el problema no és tenir molts llibres per llegir –o tenir a l’abast moltes pel·lícules, cançons, exposicions, obres de teatre...–, el problema és que molts d’aquests llibres són –poden ser– bons i, per tant, t’interessen genuïnament.

Una cosa que em molesta és quan rep a casa un llibre que fa bona pinta i que, com que no tenc el deure professional de fer-ne res, vaig posposant-ne la lectura, i vaig deixant-lo cada vegada més arraconat i sense llegir, fins que un dia els meus ulls se’l tornen a topar i pens: a tu, ja no et llegiré mai. Alerta, res d’això que dic s’hauria de sobreinterpretar com un exercici nostàlgic, com un elogi entristit de quan tot era més lent i escàs. La sobreabundància frenètica és confusa, però també és excitant, si saps com sobreviure-hi.