TW
2

En termes de producció i consum artísticoculturals, si una cosa defineix el nostre món és la sobreabundància frenètica: es produeix molt de tot i tothom ho consumeix tot molt ràpid. I després tornem-hi torna-hi, perquè la roda no deixa mai de girar. Se n'ha parlat molt, del desfici que aquesta sobreabundància frenètica provoca en la gent (la gent som tu i jo, és clar): vespres que vols mirar una pel·lícula i que després no acabes mirant res perquè t'has passat una hora llarga pasturant per les ofertes de les diferents plataformes intentant decidir quina pel·lícula miraràs; llibres deixats a mitges perquè un altre llibre tant o més interessant et segresta l'atenció; discos nous que per escoltar-los bé hauries d'escoltar-los mitja dotzena de vegades però a la fi no ho fas perquè de cop ja ha sortit un altre disc nou...

Consumir cultura –el verb és lleig, però ara tampoc no entrarem en tecnicismes– demana concentració, i la concentració no deixa de ser la forma més lleial de compromís anímic i intel·lectual, i la sobreabundància frenètica és una enemiga de la lleialtat, i per això el primer que fa és fer volar pels aires la capacitat de concentració, la capacitat de compromís, del personal. Bé, tot això no són res més que obvietats, però jo em dedic al periodisme cultural i hi pens sovint i, ara que s'acosta Sant Jordi, hi pens encara més, en aquestes qüestions, perquè la riuada de novetats editorials que inunda ca nostra, habitualment enorme, per aquestes dates es multiplica. Ja ho he escrit, però és tan vera que ho vaig repetint: visc acorralat pels llibres que vull llegir. Perquè el problema no és tenir molts llibres per llegir –o tenir a l'abast moltes pel·lícules, cançons, exposicions, obres de teatre...–, el problema és que molts d'aquests llibres són –poden ser– bons i, per tant, t'interessen genuïnament.

Una cosa que em molesta és quan rep a casa un llibre que fa bona pinta i que, com que no tenc el deure professional de fer-ne res, vaig posposant-ne la lectura, i vaig deixant-lo cada vegada més arraconat i sense llegir, fins que un dia els meus ulls se'l tornen a topar i pens: a tu, ja no et llegiré mai. Alerta, res d'això que dic s'hauria de sobreinterpretar com un exercici nostàlgic, com un elogi entristit de quan tot era més lent i escàs. La sobreabundància frenètica és confusa, però també és excitant, si saps com sobreviure-hi.