Pel camí d’Alborallet i de can Tabou

Jo, que som un home de rutines excepte quan em desorganitz –aleshores em desorganitz molt–, hi vaig a passejar cada dematí invariablement, i, sobretot quan don l’esquena a Campanet i tenc de cara les ondulacions minerals verdes i grises dels turons de la Serra, que es retallen contra el cel amb una gracilitat imponent única, sovint pens que el d’Alborallet i can Tabou és un dels camins més preciosos de la Terra. Hi ha racons de la Toscana on m’hauria quedat a viure, racons de la Bretanya on m’hauria deixat perdre, racons de Síria on hauria pogut reinventar-me la vida, però res no supera els dos quilòmetres d’aquest camí campaneter. O, més ben dit, res no els superava, perquè, des de fa mesos i d’una manera cada vegada més alarmant, tant als marges del camí com a dins les finques s’hi acumula cada vegada més porqueria.

Només avui hi he vist paquets de tabac, parracs de roba, llaunes de refrescos i de cervesa, botelles de plàstic, un pot de flit, brics de llet, mascaretes usades, plats d’alumini de restaurants de menjar per endur, una esponja bruta i ratada, bosses de fems esventrades, serpentines de paper de vàter, guants de plàstic, manyocs de paper de plata, tiretes brutes de sang... L’inventari de merda que ara mateix ompl el camí és quantiós i variadíssim i, tal com he dit, va en augment. I com més porqueria hi ha, més legitimada se sent la gent a deixar-n’hi més: l’ésser humà és gregari, sobretot en allò dolent. Passa sempre i amb tot, ja se sap: la merda crida la merda. Farien bé, per tant, les autoritats competents de fer-ho net d’una vegada. I, naturalment, si mai troben qualcú que hi tira res, se li ha de posar una multa que quasi el deixi en la ruïna.