No crec en la poesia necessària, laudatòria, ideològica, de pompa i circumstància, ni en cap de les formes que pot revestir l’egocentrisme del poeta ni de la societat que momentàniament l’alaba. No crec en la poesia calculada, digerida o regurgitada per satisfer determinats impulsos, ja siguin personals o col·lectius. El llibre de Margalida Pons El codi torbat (Lleonard Muntaner, 2021) em va interessar a priori tant per la proposta com per la mateixa autora, que ha estudiat el material de la poesia catalana dels darrers anys i que, com ella mateixa confirma, no és exclusivament lingüística: «La poesia que anomèn experimental o d’investigació és la plasmació d’una distància», es tractaria d’un viatge a les profunditats geogràfiques de la psicologia humana a la recerca de l’origen de la seva confrontació amb la realitat.
Poesia no és necessàriament vers ni paraula, ho sabem des d’Apollinaire, però aqueixes «literatures del costat de l’ombra» sobretot si ens referim a la poesia experimental catalana, tal vegada cal retrobar-les en el deute amb la fosca surrealista que, al meu parer, no se’n va de la poesia ni amb salfumant. La distinció entre avantguarda i experimentació posa l’accent en la vocació de fer quelcom que s’avanci al procés creatiu, l’experimentació sempre va pel davant mentre que l’avantguarda pot generar i de fet genera una fossilització del seu propi experiment. Lletrisme, poesia concreta, escriptura povera, semiòtica o icònico-verbal, polipoesia... o, com diria Michel de Certeau, analista dels processos lingüístics: tot és un producte del llenguatge. El llibre mostra que la vocació del crític és la medicina forense, en el sentit que dissecciona allò que s’ha convertit en cadàver. La poètica experimental, tot i enriquir-se amb materials de desfeta, exigeix una estètica que no articula i un pensament que no defineix. La crisi en el codi torbat és inherent a la profunditat de la ferida, on la impotència verbal manifesta que la poesia escapa a la racionalització i s’ha de contemplar com un fenomen incomplet alhora que enigmàtic. El llibre de Pons, on l’abast de l’estudi sorprèn pels múltiples escenaris que analitza, ajuda a repensar i a acomplexar per les moltes especulacions que envolten el fenomen poètic, on sembla que la bellesa ha estat relegada a un paper secundari.
L’icònic com a concepte, la genuflexió davant l’estrany, l’oportunitat d’aclaparar l’insòlit conformen una poesia que devasta l’escriptura, però que tanmateix no acaba de construir una estètica ni encara menys una ètica de la paraula, entesa no en el concepte religiós sinó humà i transitable. La poètica de la torre d’ivori despobla de símbols la passió poètica que queda tan «pobra» com farcida de veus i referències.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.