Antoni AlordaPalma25/01/22 3:59
TW
4

Un ciutadà que acab de conèixer troba que m’ha de fer sabre que ell és molt mallorquí i molt espanyol. Me’n sorprèn el rampell, l’afirmació no. Convenguem, d’entrada, que els sentiments de pertinença telescòpics, de lo local a lo universal, solen ser complementaris, enriquidors, profitosos. Solidaris, humanistes. Però esdevenen degradants si responen a relacions de submissió. Si per formar part del club, has de deixar de ser qui ets, o si t’hi extorsionen. La mallorquinitat és un sentiment viu i poderós, pregon. Són majoria els mallorquins que n’exigeixen un espai hegemònic al país, amb concrecions diverses, certament. Però, en els temps actuals, no basta l’adhesió domèstica. Només el poder pot ordenar i forjar societats. La llengua, que n’és una argamassa fonamental, ja només pot exercir d’instrument de cohesió comunitari si gaudeix d’una oficialitat activa, efectiva, capaç de remuntar els desafiaments que contínuament l’assetgen.

I tenim un problema: l’Estat-nació s’auto-atribueix un poder absolut i indivisible (en diu Sobirania). No en base a una justificació democràtica, sinó tautològica: «perquè és un Estat»; essent indiferent com ho hagi aconseguit i sobre qui. En aquest paradigma, l’Estat només reconeix una Nació: la població del seu territori. L’afirma indivisible (a despit de la història, que li ho desmenteix mil vegades) i s’esmerça en convertir-la en comunitat nacional en el sentit antic, cultural, ètnic. L’espanyolitat consisteix en la castellanització, i compta amb quintacolumnistes històrics i de nou encuny al país. Sa bel·ligerància i vocació d’exclusivitat fluctua amb el temps i tolera certa coexistència si topa amb resistència política, però mai defalleix.

Les comunitats sense Estat que volen seguir mantenint personalitat pròpia apel·len al principi democràtic i malden perquè se’ls reconegui el dret a auto-governar-se. Si perseveren, fermes, potser assoleixen ressorts federals. Més o menys precaris, perquè l’Estat-nació considera tota «cessió» com a revocable. Aquests pobles només se tenen a ells mateixos. El Dret Internacional reconeix el dret a l’autodeterminació, però, a la pràctica, només n’acompanya l’exercici quan interessa a les potències; cas contrari, els pobles que intenten elegir pacíficament l’Estat que volen, són doblegats. Sense commiseració. I aquí hi ha el re: Si els qui se senten mallorquins i espanyols consenten, per espanyols, que l’Estat decideixi sobre el rol de les nostres senyes d’identitat, si cauen en els paranys per arraconar el català, el final és inexorable. «Siau qui sou», ens exhorta Costa i Llobera des de la trona del seu centenari. Una fita escaient per renovar un vell compromís, que ara requerirà un plus de consciència política. O serà el títol d’un epíleg. Deus avertat, estimat Mossèn.