El mateix de sempre

La qüestió menor és si veritablement la peça retornada té el suficient interès històric i estètic com per exercir l’atractiu que l’autoritat espera i/o desitja. Quants de kilòmetres estam disposats a salvar per experimentar el goig artístic d’una pedra antiga, d’un tros d’història que a nosaltres ens toca una mica d’enfora? Cadascú té les seves pedres –i els seus quadres, les eines antigues, etc– com a tresors. Però això succeeix tan sols si el ciutadà sent que aquests testimonis del passat li parlen directament, si s’hi relacionen en la construcció de la història. Altrament, no passa de ser un bibelot que sovint només crea problemes d’ubicabilitat a les autoritats provincials o municipals. També és veritat que les mancances que, en aquest cas, acompanyen la peça en qüestió poden diluir-se per efecte de la mirada externa, aquest bany d’or que reben les nostres coses en ser admirativament contemplades per l’estern, pel turista. Sabem que totes les mirades transformen els objectes en els quals es dipositen. La qüestió és, finalment, la rendibilitat d’aquesta mirada –allò de què, per correcció política, en diríem interès cultural.

Hem arribat, pel camí de la divagació, a l’assumpte principal –i llastimós. Diríem, idò, que fins que no apareix a l’horitzó la rendibilitat econòmica del patrimoni històric i artístic, no hem fet gaire cosa per apropar-lo a la població que s’hi hauria de sentir més vinculada, ni hem tractat de posar-lo en estat de revista. Estimam realment aquest patrimoni si tan sols el valoram pels beneficis econòmics que ens pugui procurar? En aquest cas, hauríem d’adherir al concepte de turisme un component fàcilment associable a la prostitució de la cultura. Aquí en sabem déu n’hi do.