TW
0

Dos i dos fan quatre. I si qui ho diu és més mentider que l’amo en Colau de Baix? També fan quatre. Una altra cosa és: amb quina intenció l’amo en Colau de Baix ens recorda aquesta suma? En tot cas, dos i dos fan quatre, i aquesta veritat toca tenir el mateix valor a llevant i a ponent dels territoris de l’Estat. Però no és així. Quan l’amo en Colau de Baix, un bagul de sordidesa, ha volgut recordar que aquesta suma és possible, la part més interessada del país que l’havia negada no n’ha volgut saber res. Antonio Machado havia parlat d’aquesta Espanya que «desprecia cuanto ingora», però ara hi podem afegir la que «quiere ignorar cuanto desprecia».

L’amo en Colau de Baix va dir que potser l’Estat havia projectat un ensurt a Catalunya que no havia sabut controlar. Resultat, els atemptats terroristes de la Rambla i de Cambrils. Aquí, dos i dos fan quatre, però no és clar que a l’inici haguem de sumar dos+2. El sòrdid mentider pot haver alterat els números destinats a la suma. El seu intent és suficientment maligne per guanyar titulars a les primeres planes de tots els diaris d’Espanya. I no: tret de Catalunya, el tema va interessar poc o gens a la premsa d’aquest país tan unit i solidari.

És l’Espanya que ara assoleix l’èxtasi tot sacrificant el ministre Alberto Garzón per unes frases aïllades i tretes de context: l’Espanya de dreta i la d’esquerra (?), perquè en això s’ha d’atendre el gloriós diagnòstic de Josep Pla: assegurava que el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. Garzón ja ha aclarit el que va dir realment; d’altra banda, allò que se li atribueix com a missatge únic havia estat en boca dels més conspicus dirigents d’esquerra i de dreta. Canvia això les coses, hom restitueix a Garzón el mínim confort que necessita una persona per encarar el dia de cada dia? No, pare, els seus col·legues ministres del PSOE i la cuirassada ‘Brunete’ de la dreta ja han aixecat la versió oficial, la més procaç, una muralla contra la qual s’estavella i es destrueix la veritat pura dels fets i dels mots. Això és l’Espanya d’ara, tan incòmoda, amb una pèssima qualitat de vida per mor del caimans de la política. Tots els signes remeten a un empitjorament de la situació, a la carbonització densa de l’aire.