Una mèl·lera femella se menja els darrers lledons que queden a l’arbre, ara deuen ser ben dolços. Fa fred i hi ha rosades matineres. El caramull de llenya va minvant i la foganya fa la seva feina a les llargues nits. Com s’allarga i s’acursa la durada dels dies i de les nits? Per Nadal, una passa de gall. Per sant Esteve, una passa de llebre. Per l’any nou, una passa de bou. Pels Reis, una passa de vells. Per sant julià, una passa de ca. Per sant Antoni, una passa de dimoni. Per sant Sebastià, una passa de milà. Per santa Agnès, una hora més. Per la Candelera, una hora entera. Per sant Blai, una passa de cavall. Per sant Maties, són iguals les nits i els dies. Sant Joan és el dia més gran. Per sant Pere, el dia se fa enrere. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc. Per sant Narcís, de sis a sis. Per Tots Sants, els dies són germans. Per Nadal, una passa de gall... i així roden i roden les estacions de cada any.
Na Francinaina Cota me du una senalla de llimones. «Ara Climent encara reia. Anàrem, ja fa estona, a un restaurant una mica bo i amb les gambes mos tragueren un cassolí amb aigua i mitja llimona. Noltros hi sucàrem sa llimona i el mos beguérem ben sencer. A la taula de veïnat els feren el mateix, però no el se begueren, s’hi feren netes les mans. I noltros riu que te riu dels veïnats per la seva mala traça! Anys després vaig saber que les que anàvem errades érem nosaltres... però ja ho veus noltros mos ne rèiem dels qui ho havien fet bé. Que te pareix secretari...?»
Passa madò Bet de Son Alvaires. «Saps que hi va haver una gran brega quan se repartiren s’herència?» Diu na Francinaina, «No per ses tallades grosses, que hi estigueren d’acord, sinó pels tres ninxos. Na Bet volia els ninxos d’enmig, als de dalt, deia, hi feia massa sol i als de baix hi pujava s’ humitat d’enterra... «Però si tu no te’n temeràs» –li deien els dos germans–. «Seràs ben morta». «Però fort i no et moguis va voler el d’en mig. Són una mica primitius, a jo que me cremin i que espargeixin les cendres davall sa llimonera... i si menges gambes ja ho saps».
Pas per davant una casa i sent parlar alemany. Uns estrangers han comprat can Joan dels Orgues. En Joan era una persona entranyable, excèntrica, quasi folla, deien que de massa estudiar el cap li trabucà. Mirava de passar per llocs estrets, se posava un bitllet de mil aferrat al front, dinava dues vegades, feia concerts amb una harmònica –uns orgues– que ja quasi havia esquinçada. «Loco, loco, loco! Li cridaven els nins i ell, quan tu els espantaves deia: –«Deixau-los anar, deixau-los, fer». S’aturava momentàniament de la seva follia per saludar, per interessar-se per la salut d’un parent i llavors continuar tocant els orgues o passar per llocs inverossímilment estrets. Na Joana Covala hi envià el seu fill acabat de llicenciar en medicina. «Vés a veure que fa en Joan, l’he vist fer coses molt rares».
Entrà i demanà: «que no està bo en Joan?» I en Joan pegava bots per damunt el sofà. «Bo i sa», respongueren les seves dues germanes. Tenia una memòria extraordinària per recordar, per exemple, tots els sants del calendari. Va morir d’una pulmonia, diuen que perquè es va colgar al llit un dia de pluja sense eixugar-se i anava xop. El meu fill Julià, que ho havia sentit contar, després del bany exigia que li eixuguéssim bé els cabells, no fos cosa li passàs el mateix que a n’en Joan del Orgues. Al cel sia!
En arribar a ca nostra salut els meus veïnats musulmans que me retornen tímidament el bon dia. Això és tota la relació que tenim. Deu ser impossible viure els uns amb els altres i no els uns al costat dels altres? Com si fóssim de suro i no de carn i os? O com oli i aigua?
«Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». Ben cert, no és veritat?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.