3

Cinc anys després dels atemptats de l’11-S, el periodista Lawrence Wright va publicar un llibre memorable sobre el tema titulat The Looming Tower (en català, L’amenaça de la torre). Wright hi reconstruïa amb irreprotxable rigor històric la creació i l’evolució del fanatisme islamista, hi donava tots els detalls sobre la preparació conceptual, la planificació logística i l’execució complexíssima dels atemptats, i, finalment, treia a la llum les desavinences, la manca de comunicació i la nul·la coordinació entre les dues principals agències de seguretat nord-americanes, la CIA i l’FBI, que si haguessin fet bé la seva feina haurien pogut impedir els atemptats. És a dir: només un lustre després dels fets, els nord-americans ja sabien perfectament què havia passat, si no compraven els deliris dels conspiranoics i volien saber la veritat. En canvi, cinc anys després dels atemptats del 17-A contra Barcelona i Cambrils, aquí gairebé l’únic que tenim sobre aquells esdeveniments són un parell de novel·letes d’en Cercas, rumors i especulacions, un grapat d’informacions que fan pudor de socarrim i una petició d’investigació oficial que mai no va tirar endavant. Els nord-americans tenen la veritat, els ciutadans de l’Estat espanyol tenim el silenci i la confusió de sempre. Tot plegat permet constatar, de nou, que Espanya només és viable –només se sent còmoda– en l’opacitat, la manipulació, la claveguera i la mentida. Fins ara, el que se sabia sobre el 17-A ja era tan sospitós com inquietant: Es-Satty, cervell de la cèl·lula terrorista, era confident del CNI. I aquesta setmana el tèrbol comissari Villarejo ha dit que, en efecte, el CNI volia donar un ensurt a Catalunya, però que la cosa se’ls va escapar de les mans. És així? Que s’investigui. Si no s’investiga, és que deu ser així. I, si és així, estam parlant de terrorisme d’Estat. No seria la primera vegada que l’Estat espanyol s’embruta les mans de sang per salvar la unitat de la pàtria. Per acabar-ho d’adobar, les reaccions de l’independentisme català –sobretot d’ERC– han estat de traca: han optat per no creure Villarejo i fer confiança a l’Estat. Cada vegada tenc més clar que tant ERC com CiU varen sacrificar l’ideal de la independència per mirar d’assolir l’hegemonia autonomista i que, després, han sacrificat Catalunya a canvi que els indultassin els líders.