L’allau de sensacions es precipità com una cascada. Era dissabte dia 27 de novembre de 2021, un poc més tard de les 20.00 hores, quan unes breus paraules me desballestaren. Almudena Grandes acabava de morir. Les llàgrimes brollaren dels meus ulls, sense control. L’escriptora i jo som de la mateixa generació però milers de dones i homes, de totes les edats, també la ploraren.
Fa tot just un mes, ella mateixa comunicà als lectors d’El País Semanal que patia càncer, tot i que la capriciosa malaltia l’envaí feia més d’un any. Vaig guardar aquell article, unes lletres de comiat, meditades, serenes. Vares ser elegant fins al final, Almudena. «No sea que se me enfaden mis lectores...», degueres pensar.
La relació entre tu i ells era d’amor, admiració i respecte recíprocs. Uf, el diumenge vaig obrir el diari i, encara que sabia que no hi seria, vaig cercar el teu article semanal. Quina sensació més amarga... El País, el teu diari, resava el 28 de novembre, «era la voz de los perdedores.»
Record els meus primers anys d’universitat. Era una al·lota provinciana, feinejava a una fàbrica de roba de pell i mai no hagués somiat aprendre tantes coses. Parl de fa 35 anys enrere. I jo vaig voler llegir una novel eròtica. A la llibreria me digueren: aquesta autora és novíssima i el llibre t’agradarà. Era Las edades de Lulú. Tenia 21 anys i era l’any 1989. Las Edades... sacsejà i trabucà totes les coordenades sexuals del meu pobre i escàs imaginari. Supòs que va fer trontollar les de milers de dones. La imaginació no bastava per confegir aquella novel·la. Investigares sobre el tema i parlares amb molta gent. Per jo, aquesta va ser la primera gran lliçó de Grandes.
Ella és una de les grans escriptores de la literatura espanyola actual. Aquesta gran senyora era una dona compromesa, feminista, d’esquerres, roja, decidida, valenta, intel·ligent, sàvia, lluitadora i antifranquista. Sempre donà veu a qui no la tenia. Veritablemente, Almudena Grandes és de tothom i no és de ningú. I tenc un convenciment íntim. Aquestes línies són un tribut personalíssim, moltes dones m’entendran.
Almudena, gràcies por ser una de las nuestras. Gràcies por ser una de las Grandes, Almudena.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Es muy triste acudir a sus artículos de opinión y ver siempre las mismas filias y las mismas fobias, la misma terquedad, la misma falta de ecuanimidad, la misma escasez de respeto hacia el contrario y la nula voluntad de salir de las cuevas ideológicas en las que usted parece vivir como pez en el agua. Yo también puedo presumir como usted de devoción por la literatura de izquierdas, y pongo de ejemplo a Ana Iris Simón que es todavía más "roja" que Almudena, pero con la diferencia de que sus posturas son neutrales respecto al reparto del rencor. El rencor como veneno literario vende mucho pero concilia poco. Ana Iris Simón afronta con gran holgura estética y dialéctica el acercamiento de posturas distintas y las integra en un resumen humano conmovedor: el odio no pertenece a ningún bando. Pero el rencor sí. La justicia literaria que acerca a los diferentes, que encumbra a la esperanza como nexo de unión frente a las barbaries de las doctrinas sesgadas de los extremos, encuentra en Almudena el barrizal eterno. Y ahí Ana Iris Simón se muestra superior a Almudena, que nunca fue un modelo de acercamiento ni ejemplo de concordia. Tal vez por eso gusta tanto a los extremismos que sobreviven gracias a la explotación permanente del odio. Buen día.