Pere FullanaPalma05/12/21 3:59
TW
0

Durant anys he vist morir i envellir patrimoni. Estic pensant en llegats que desapareixen o resten en indrets (físics o mentals) abandonats i sense protecció. Observ i admir la militància dels animalistes i, molt més encara si voleu, el compromís de tants i tants que vetlen perquè les espècies vives no desapareguin, treballen per recuperar aquells que estan a punt d’extingir-se i estudien la manera de recuperar tot allò que la humanitat ha mort en el procés de fer malbé el planeta en nom del progrés. Darrera finestres –físiques o virtuals– hem cobrat vida durant aquests darrers temps, protegits per màscares, plàstics i vidres. La COVID ens ha convidat a entrar en una dimensió nova de l’existència. Des d’aquest observatori hem tingut ocasió de recuperar realitats que havíem deixat de contemplar i de valorar. Habitam un planeta que compta, encara, amb xarxes que ens protegeixen d’esclats mortals.

Abunden i són admirables les organitzacions i els individus que treballen des de la generositat i la filantropia. Potser aquest model de vida fins i tot ha cobrat valor en el nostre imaginari a mesura que hem pres consciència que la vida és efímera i la memòria que resta de tot plegat és fugissera i fràgil. Més encara en un temps en el qual la majoria ens hem convertit en consumidors d’informació d’allò més prefabricada i feta per fer malbé les connexions entre el cervell i el cor. Hem redescobert tantíssima gent que vetla per la salut, i que fins i tot n’hi ha moltíssima que es dedica a causes que potser fins ara no havíem descobert que són imprescindibles, per bé que semblin irrellevants. El gest de l’escriptora Maria Antònia Oliver de llegar part del seu patrimoni a la comunitat m’ha semblat d’un valor transcendental pel futur.

Constatam diàriament com el patrimoni cultural es perd o es fa mal bé cada dia, i no tenim imaginació suficient per plantejar polítiques destinades a conservar i mantenir aquests llegats que ja no són exclusiva dels subjectes sinó de la societat en el seu conjunt. Són molts els que cerquen que algú conservi, mantingui i posi al servei de la comunitat el seu patrimoni cultural i no troben la manera de satisfer els seus anhels ni el d’aquells que els han encomanat aquest servei. Deixar un futur obert i eines per continuar explicant aquest petit món nostrat potser és prou important com a mínim perquè ho posem en coneixement dels nostres fills. Ningú vol gestionar allò que no val res. Però convé recordar als nostres hereus que el valor no s’ha de confondre amb el mercat ni amb aquest desig insaciable de tenir coses que, amb el temps, no valdran res.