El luxe del contacte

Com sempre, no sabrem mai del cert què hi ha de veritat en aquesta afirmació extensament repetida, però com a mínim hom pot precisar l’origen del rum-rum: l’article ‘El contacte humà és ara un bé de luxe’, de la periodista especialitzada en el món digital Nellie Bowles publicat al The New York Times el 23 de març del 2019. Resum: mentre molts experts duen dècades treballant amb èxit perquè la població fixi llurs ulls en una o més pantalles, la gent més espavilada i/o rica s’ha adonat que la digitalització actual va dirigida a les classes mitjana i baixa i no és essencialment diferent del procés que ha popularitzat (o imposat) el menjar porqueria, la teleporqueria i col·lateralment el treball porqueria. Per això moltes persones han anat rebutjant els serveis de l’economia digital, els telèfons pretesament intel·ligents, les compres a la xarxa i les xarxes socials, amb totes les excepcions i matisos imaginables.

Què vol aquesta gent? Fàcil: mantenir el tracte humà, i gaudir-ne. Volen que els seus fills juguin amb altres infants, trobar persones reals i pròximes quan van a una reunió de treball, un hospital, una botiga o un restaurant, i mantenir el seu anonimat o més exactament controlar-lo. I això, que abans era a l’abast de tothom, avui és un signe d’estatus i per tant de poder real, inclòs el poder econòmic. Ja fa temps que sospitam que els nins que passen molt de temps davant una pantalla tenen pitjors resultats educatius, i no llegeixen ni comprenen millor ni tenen més aptituds emocionals que els que han recorregut l’aprenentatge tradicional. Ara, sense que això signifiqui acceptar cap primitivisme, hem comprovat que el tracte humà està esdevenint un producte de luxe, com passà abans amb el silenci, l’espai, l’alimentació natural o l’aigua neta.