Guillem FronteraPalma08/11/21 3:59
TW
0

El paisatge de la Mallorca agrícola ara es veu amb extenses clapes de desolació, que es corresponen amb els trossos que foren ‘desarbrats’ per la mecanització del camp –aquí es va fer sense gens de seny. Molts de grans i petits propietaris rurals semblava que es provaven a veure qui podia llaurar més a fons, quatre, cinc o més pams, amb el resultat, previst en tots els càlculs, d’arrabassar d’arrel els arbres que ombrejaven la terra durant els estius i donaven fruit –una doble anyada, la d’en terra i la de l’aire. Mallorca deu tenir l’espai agrícola amb més tractors per metre quadrat –o així segué ser fa no molts d’anys. Aquella maquinària va causar destrosses difícilment reparables a la definició que havia fet Peirre Deffontaines de Mallorca; «L’illa dels arbres». De les grans planes mallorquines, els visitants en recordaven sempre, sovint per escrit, la cobertura arbrada, disposada en un ordre que Unamuno, de Manacor estant, qualificà de militar.

El procés coneguit com s’Establit, pel qual molts de pagesos mallorquins esdevingueren propietaris –petits o no tant– de terra, havia intervingut en la conformació del paisatge sobretot en dos aspectes: la parcel·lació d’amples zones de terreny –amb molta de paret en sec, petits pous de greixina, camades, etc– i la sembra massiva d’arbres, sobretot d’ametllers, figueres, garrovers, i, on ho permetia la qualitat i la frescor de la terra, els albercoquers, pruneres, pereres... Les oliveres s’enfilaven més. Aquests oliverars en pla que ara comencen a reclamar el seu lloc en el paisatge són relativament recents.

La modernitat ens dugué maquinària pesada als camps; i aquesta maquinària hi causà uns estralls de por. Després, l’abandó i algunes plagues han acabat de fer el fet. Si conservau a la memòria la fesomia de les nostres planes cerealistes, l’estat actual de coses, ho reconeixereu, és depriment. En fi, allò que en queda o que s’ha reparat, ara deixa caure el fullam, aquestes fulles que muden del verd a joies d’or vell, per anar-se’n fins a la primavera que tornarà –sí, és clar que ha de tornar– l’any que ve. Fins i tot l’ametller s’avançarà a la primavera, frisós d’anunciar-nos la nona bova. Si estimau els arbres, el seu renaixement us injectarà coratge per a un altre any.