La cimera de Glasgow

Mesclar alarmisme preapocalíptic, desídia fatalista i vistositat inoperant deu ser la pitjor manera d’acarar un problema per mirar de resoldre’l, però diria que justament aquesta triple actitud –especiada amb una bona dosi d’hipocresia i una altra de cinisme– és la que preval a l’hora d’abordar una de les amenaces més grans que ens assetgen com a espècie: el canvi climàtic, l’escalfament global. Ho estam tornant a veure amb la cimera de Glasgow, on s’han reunit dirigents d’institucions supranacionals, presidents estatals, batles de grans ciutats i empresaris multimilionaris reconvertits en gurús filantròpics estil Bill Gates per, suposadament, prendre decisions dràstiques que aturin el procés de destrucció del planeta tal com el coneixem i tal com és habitable. Aquesta darrera frase és inexacta, clar, perquè avui el planeta està més destruït i és mediambientalment menys habitable que fa cent anys (o que en fa mil), però el que interessa aquí és que tot apunta que la cimera de Glasgow es limitarà al que deia al principi –alarmisme preapocalíptic, desídia fatalista i vistositat inoperant– i a la fi acabarà com tantes altres cimeres sobre el clima: amb propòsits d’esmena que seran oblidats un segon després que es desmunti el circ mediàtic d’aquests dies, amb admonicions severes i vagues amenaces de sancions que no tendran conseqüències ni per als estats ni per a les multinacionals –responsables en gran part de l’ús i abús dels combustibles fòssils, de les emissions contaminants, de la depredació de recursos naturals, etc.– i amb grans proclames per demostrar com de tristos i preocupats estam els adults d’avui pel futur, és a dir, pel present que espera als nostres fills, nets i renets. No som pessimista. Constat el que molts experts sobre el tema han dit i repetit fins a la sacietat: la temperatura mundial no deixa de pujar des de fa dècades i això causa destrucció d’ecosistemes, extincions d’espècies animals, desgels massius, fenòmens meteorològics extrems, més epidèmies, més fam, més guerres... I, davant de tot això, feim com si res: cap sector econòmic està reduint les seves emissions de gasos, les grans corporacions globals –privades o estatals– continuen fent prevaldre el negoci d’avui al futur de la humanitat, s’endarrereix la transició cap a les energies renovables... Optimisme? Esperança? Futur?