0

A Le normal et le patologique, Georges Canguilhem cita dos abordatges oposats segons es consideri que l’estudi de la normalitat ha de precedir l’estudi de la patologia, o a la inversa. Determinar quin és l’estat normal per a després poder descriure les anomalies, com vol Auguste Comte; o constatar el fet que la salut només té interès en la mesura que ha estat o pot ser alterada, com defensa René Leriche. Aquesta controvèrsia es podria traslladar a molts altres àmbits, com el dret, la moral o les relacions socials. ¿És possible partir d’un hipotètic estat normal per a després establir qui quefora com a delinqüent, immoral o inadaptat? O són els fets que atempten contra la vida, el desenvolupament i l’harmonia entre persones allò que fa que sorgeixi el dret i la norma? Quan alguns qüestionen certes maneres d’entendre la vida pública i, sobretot, la privada, parteixen d’una teòrica normalitat de la qual separar-se seria patològic, indecent o delictiu. Però la ciència es fonamenta en l’evidència per fixar la realitat, i aquesta evidència mostra que l’home és plural, que la normalitat està en la seva diversitat i que el seu coneixement autèntic només és possible des de les diferències. Sense diversitat l’home tan sols és una part de l’home i, a més, la part més impersonal.