0

S’acostava la una del migdia del dijous passat i tothom (tothom menys els enxufats que ho sabien amb hores d’antelació) sospirava pel Nobel de literatura d’enguany. Tothom vol dir els periodistes especialitzats, que en queden més aviat pocs, i els molts becaris que havien d’escriure a corre-cuita la nota informativa adient, i els editors, llibreters i agents literaris i organitzadors d’esdeveniments i guionistes de cinema i televisió.

Tot aquest tothom tremolava inquiet, perquè amb aquest Nobel en concret hi ha molt de negoci en perspectiva en pocs dies, a diferència del de química o del de medicina, on el negoci rutlla amb altres ritmes, perquè aquí tot és foc d’encenalls d’un parell de setmanes i poc més.

Tremolaven enviant i rebent missatges de Whatsapp: ¿l’Atwood que té l’avantatge del ressò televisiu, Murakami d’un maleït cop, Stephen King com a homenatge al negoci literari, la Rowling que no m’ho acabaria de creure, la Patti Smith o l’Anne Carson reblant que Dylan assenyalà el camí, l’Elena Ferrante amb la feinada que ens duria (i als del comitè noruec del Nobel) esbrinar qui coi és en realitat, la Can Xue com avís als xinesos que a base de nobels els despertarem d’aquest somni del comunisme capitalista o viceversa, o potser la Liudmila Ulítskaia o l’Annie Ernaux?

Doncs no. Feu-vos fotre editors, llibreters, traductors i milions de lectors. El Nobel és per un paio de Zanzíbar (nota: aclarir si Zanzíbar és un estat independent o què i a veure si ho podem connectar amb «lo nostro»), Abdulrazak Gurnah, un crític lancinant del colonialisme a l’Àfrica que viu a Anglaterra des de jove i escriu en anglès.

I escriu novel·les, cap de les quals ha estat traduïda al català (sí tres en castellà, i en aquest moment dos editors van penjar el mòbil i sort tindran si sobreviuen a la feina dels pròxims quinze dies). L’haurem de llegir, és clar, perquè l’oferta editorial i la publicitat ens hi empenyeran, i perquè els pròxims mesos serà ‘el’ tema de les tertúlies literàries. I perquè aquest Abdulrazak Gurnah es mereix allò que demanà Alfred Nobel: produir «en el camp de la literatura l’obra més destacada, en la direcció ideal». I el llegirem sobretot per saber quina és la direcció ideal!