0

És grotesc –potser una mica sinistre– l’exhibicionisme culinari d’avui dia. Diaris, programes de televisió, de ràdio, xarxes, etc. van plens de receptes quasi sempre desproveïdes del més mínim interès. Menjar és una de les coses més importants que feim en aquesta vida, i, si es pot salpebrar amb tot l’humor del món, no s’ha de tractar amb la frivolitat de tantes persones amb poques feines. Però, en fi, mentre hi hagi mitjans que hi consentin, la cosa continuarà. No hi ha res amb tanta capacitat de creixement com el ridícul.

Una cuinera de prestigi i de mèrits bussejava dies passats en la seva saviesa per temptar-nos amb aquest plat: Albergínies amb figues caramel·litzades i formatge de cabra. Potser sigui un plat excels, i ara la intenció de servidor no és escarnir res ni ningú: només fer notar que, mentre les més diverses vel·leïtats ocupen fogons, cuines i cervells, es condemna una cuina tradicional –històrica– a sobreviure en una àrida mistificació.

El plat a què se’ns convida presenta un gran problema d’entrada: on es troben avui figues bones, amb el seu punt exacte, melós, de maduració, si no és a l’arbre? Potser hi ha molta gent que ho ignora: no s’han de comprar figues al mercat, és una aberració. Qui ha menjat una figa com Déu mana comprada a mercat, hipermercat o supermercat? Treu-t’ho del cap: ningú.

Digau-me també qui i on ha menjat, en fonda o restaurant, uns pebres torrats que no facin empegueir les nostres padrines o algunes de les nostres mares? S’entén que pebres torrats és un plat per si sol o una guarnició feta de pebres i albergínies torrats –al forn també es pot obtenir un bon resultat. Si, amb una mica d’all a llesquetes, els pebres i les albergínies, a parts iguals, es guarden ben trempats i coberts d’oli durant set o vuit hores, s’obté una de les grans delícies de la cuina.

La memòria s’estremeix en reconstruir les sensacions gustatives de quan encara teníem padrines o mumare. Idò bé, aquest plat ja no el pot menjar més que un nombre exigu de persones humanes. Si vostè n’és una, recordi que, amb una arengada, s’assoleix un estat semblant a la levitació o als instants més sublims de la història de la música.

(Em sap greu, no tenc més espai. Ho deixarem per a la setmana que ve.)