Del menjar

Una cuinera de prestigi i de mèrits bussejava dies passats en la seva saviesa per temptar-nos amb aquest plat: Albergínies amb figues caramel·litzades i formatge de cabra. Potser sigui un plat excels, i ara la intenció de servidor no és escarnir res ni ningú: només fer notar que, mentre les més diverses vel·leïtats ocupen fogons, cuines i cervells, es condemna una cuina tradicional –històrica– a sobreviure en una àrida mistificació.

El plat a què se’ns convida presenta un gran problema d’entrada: on es troben avui figues bones, amb el seu punt exacte, melós, de maduració, si no és a l’arbre? Potser hi ha molta gent que ho ignora: no s’han de comprar figues al mercat, és una aberració. Qui ha menjat una figa com Déu mana comprada a mercat, hipermercat o supermercat? Treu-t’ho del cap: ningú.

Digau-me també qui i on ha menjat, en fonda o restaurant, uns pebres torrats que no facin empegueir les nostres padrines o algunes de les nostres mares? S’entén que pebres torrats és un plat per si sol o una guarnició feta de pebres i albergínies torrats –al forn també es pot obtenir un bon resultat. Si, amb una mica d’all a llesquetes, els pebres i les albergínies, a parts iguals, es guarden ben trempats i coberts d’oli durant set o vuit hores, s’obté una de les grans delícies de la cuina.

La memòria s’estremeix en reconstruir les sensacions gustatives de quan encara teníem padrines o mumare. Idò bé, aquest plat ja no el pot menjar més que un nombre exigu de persones humanes. Si vostè n’és una, recordi que, amb una arengada, s’assoleix un estat semblant a la levitació o als instants més sublims de la història de la música.

(Em sap greu, no tenc més espai. Ho deixarem per a la setmana que ve.)