2

Quan va acabar la meva darrera relació, vaig notar que la gent em compadia, com si els fes pena que ja no estigués emparellada. «Ja trobaràs algú». «Tot s’arreglarà». Per jo, ser fadrina no era quelcom negatiu, però els altres em feien entendre que sí. Hi ha poca reflexió al voltant que la solteria és una opció relacional i social vàlida, com ho són, de fet, la monogàmia o el poliamor. El fadrinatge es viu com un fracàs i no com una elecció possible.

La pressió, llavors, per complir amb uns estàndards socials es fa feixuga i més encara en època de precarietat: sabem que dos sous no et resolen la vida, però et faciliten l’existència. L’altre dia, una amiga em deia que el món està pensat per a parelles i, vist així, potser té raó. En un món per a parelles, les amigues són un oasi, encara que no en tingui quasi cap de fadrina.