Ozó a dojo

Què s’ha fet d’aquell individu que era hospitalitzat amb COVID-19 i aconseguí que un jutge, o jutgessa, autoritzàs que el tractassin amb ozó? Li desitjo el millor, per descomptat, i en plural, perquè recordo nebulosament que va ser més d’un pacient, que demanà judicialment aquesta (inútil) teràpia, i també que inicialment va ser autoritzada per un jutge i, per sort, després un altre jutge posa seny en l’afer i hi posà també informació científica i recordà que els protocols mèdics vigents no preveuen l’ús d’ozó en cap dels seus nombrosos possibles mètodes d’aplicació: cremes (amb oli o aigua), injeccions (subcutànies, intramusculars o intraarticulars o d’altres), per mitjà de bosses o campanes de vidre, per via endovenosa o hemàtica (en gran o petita autohemoteràpia), per via intravaginal i/o rectal (en ambdós casos amb ozó gasós o aigua ozonitzada...), i d’altres que ben segur n’hi ha, perquè tots tenim dret a la Viquipèdia, no? Les autoritats sanitàries recordaren que l’ozonoteràpia no s’inclou en els vigents protocols d’actuació perquè no hi ha evidència empírica que tingui utilitat en la prevenció i tractament del coronavirus i perquè més aviat «existeixen riscos potencials sobre el seu ús», i perquè com passa amb moltes teràpies no s’han fet prou assajos clínics per admetre-la, i perquè l’ús compassiu que havien adduït els familiars del pacient o pacients no pot obrir-se a qualsevol caprici...