Pere Antoni Pons11/09/21 3:59
TW
1

Igual que molts nins i joves de l’any 1963 varen quedar tan marcats per l’assassinat de JFK que s’han passat la vida mirant i llegint tot el que els queia a les mans en relació al tema, som molts els que érem nins o joves l’11 de setembre del 2001 que duim vint anys empassolant-nos tot el que ens cau a les mans sobre els atemptats contra el World Trade Center i el Pentagon i sobre les guerres que en varen derivar. (Comentari a part: d’entre tot el que he vist i llegit, recoman vivament l’article ‘The real heroes are dead’ , de James B. Stewart a la New Yorker , i el llibre L’amenaça de la torre, de Lawrence Wright .) Ja ho sabíem tots mentre ho vèiem en directe: això és únic, això és irrepetible, això ho pot canviar tot. És normal, vull dir, que l’obsessió pel tema sigui inesgotable.

Però aquesta mena d’obsessions també tenen el perill, i més en relació a una tragèdia tan gràficament i tan literàriament documentada, de reduir-ho tot a una espècie d’espectacle hiperrealista tan espantós com entretengut. Una mica és com si, tres mil anys després, donàssim la raó a aquella idea preciosa i terrible d’ Homer segons la qual els déus juguen amb els destins dels humans només perquè en puguem fer poemes. I no. L’11-S va provocar sismes biogràfics, emocionals, intel·lectuals, ideològics, geopolítics, ètics, econòmics i culturals que avui, dues dècades després, encara es noten. En aquest sentit, la comparació inicial que he establert entre l’11-S i la mort de Kennedy és improcedent: un fet i l’altre només s’assemblen en la seva vistositat sinistra i icònica.

Vist en perspectiva, i encara més després de la retirada esperpèntica de les tropes americanes de l’Afganistan, la impressió és que els atemptats de l’11-S han estat demolidors a tots els nivells, i que han provocat una ona expansiva de desastres i de conseqüències negatives sense fi: des de les víctimes dels propis atemptats fins a les víctimes civils provocades per les represàlies als atemptats; des de la por que s’ha escampat entre la ciutadania fins a les polítiques invasivament autoritàries que s’han adoptat per en teoria pal·liar aquesta por. Des del primer moment gairebé tot es va fer malament, per tant gairebé tot ha sortit malament. Hi ha qui diu que, dels errors, se n’aprèn. Però la història humana demostra que això només és vera molt de tant en tant. Potser sí que –quin desastre– Homer tenia raó.