Joan GuaspPalma05/09/21 3:59
TW
6

Hi ha gent que si no cobra, no estima. Estimar, en el temps que correm, no és gratis. Ho acabem de veure aquestes últimes setmanes en el terreny esportiu, especialment en el futbolístic. L’últim dia d’aquest mes d’agost que hem deixat definitivament enrere, va expirar el termini per traspassar jugadors. Molt bé. El cas més sonat de tots ha estat el d’en Leo Messi. El Barça no va tenir diners abastament perquè en Messi seguís estimant uns quants anys més el club i la ciutat on vivia des de fa dues dècades. Ara ja estima més París, perquè allà cobra més. Ell ha fet veure que estimava Catalunya, però quan s’ha acabat el numerari, el seu amor s’ha acabat. La qüestió lingüística és un altre tema. Més valuós i significatiu, que deu requerir més i més diners encara. Hi ha hagut fins ara cèntims perquè estimés el Barça i Barcelona, però no n’hi ha hagut mai suficients per estimar el català, la llengua catalana. Tot és qüestió de pasta.

Ara, a París, ja s’ha adonat que la cosa no li resultarà tan fàcil. A Barcelona, quan xerrava en argentí, els castellanoparlants l’entenien, i això el consolava. A França no saben xerrar el castellà, i ell no sap xerrar francès. Allà no té el consol de la llengua. Ho tindrà difícil. Aquesta nova situació l’ha deixat molt trist i abandonat. Haurà d’aprendre francès, per això li han donat més pistrincs. Por el dinero baila el perro, diuen a Castella. També ho deuen dir a Argentina. L’amor s’ha de pagar. Més que el futbol. Els catalans no sabem anar pel món: si volguéssim que als Països Catalans tothom parlés català hauríem de repartir doblers a balquena. A cabassos. Aleshores, sí que tothom parlaria la nostra llengua, i no caldrien lleis ni disposicions de normalització lingüística. Si davall de la Serra de Collserola hi hagués unes mines d’or inesgotables, a tot arreu es parlaria català.