TW
1

Me permet manllevar aquest titular a Enric Juliana tot esperant no devaluar, amb aquest escrit, el pes d’un llibre extraordinari que compleix amb el gran objectiu de transportar-nos a un debat oblidat que explica el present. Hem crescut en una societat que qüestiona les versions del passat, que parla d’història inventada i de relats construïts amb la mirada posada en el present. Per sort, sabem que el passat és allò més concret i més precís que tenim per interpretar el present. Sabem també, que el passat persisteix en el present en cada relat i en cada versió raonada, és a dir construïda a partir de fonts contrastades i tractades amb un mètode empíric. Som fills de la revolució industrial i, en conseqüència, fills de l’empirisme i la ciència, hereus de les ciències útils, sacerdots de la matemàtica i l’estadística, gurus fonamentats en evidències. Veim allò que sabem, sabem allò que estudiam, creixem a partir d’allò que experimentam. Tot és complex i simple alhora. Potser «aquí hem vingut a estudiar», i de fet els grans poders globals estan neguitosos davant l’enfocament que donam a aquest estudi. Perquè com més aprofundim més reconeixem que ens resta molt per conèixer i per entendre, sobretot quan descobrim tot allò que ens resta per saber.

Aquests dies, amb aquesta placidesa que dóna l’estiu viscut en una illa que ha recuperat parcialment la calma, una part rellevant de la ciutadania està digerint l’impacte del cas Messi, i una minoria qualificada aprofita per debatre sobre el component emocional de les matemàtiques. Allò que segurament ens hauria de preocupar de veritat del que està passant a can Barça no és el futur de Messi, ni el seus contractes, ni el mite amb peus de fang que hem construït entre tots, sinó més aviat la situació de sequera en la qual es troben aquelles franquícies que han liderat el model social i econòmic del nostre temps. L’esport professional i/o olímpic –tal com hem pogut constatar a Tòquio 2020– està molt tocat i experimenta un procés de metamorfosi profunda. Aquest món líquid d’esport de consum i de culte al cos està fent fallida. Les febleses i fortaleses dels joves formats després de la crisi de 2008 potser hauria de ser el principal punt de partida i la base per entendre que tot és una qüestió matemàtico-emocional. Que ningú no frivolitzi amb les matemàtiques i menys encara amb el passat. Fascinat pel cas Jesús Monzón, i també amb la seva relació amb Mallorca que m’ha descobert Juliana, servidor s’ha ratificat en la idea de que la revolució consisteix en creure que aquí hem vingut a estudiar i a actuar amb fermesa.