0

Els llibres de memòries són un gènere indeterminat, on es poden encabir coses que res tenen a veure amb l’autobiografia. De fet, poden constituir un autèntic itinerari per la ment humana, i negligir en aspectes més ‘importants’ i polítics.

El record no cau mai en la banalitat, encara que parli de la mort d’una formiga a mans d’un infant maldestre. En aquest sentit, cal rebre amb calidesa el Mosaic d’intimitats, de Víctor Català, que el Club Editor acaba de treure al mercat. L’escriptora empordanesa defugia la primera persona, però és precisament aquesta particularitat que atorga a l’obra el seu significat més revelador. Ser precisament un mateix no és senzill i encara més per a una escriptora de ploma rabiüda que defuig l’striptease literari.

L’estiu és un bon moment per menjar-nos la magdalena proustiana, assaborint-la amb gust i calma. Pel camí de Swann podem inquirir les novetats d’aquest missatge en la botella que ens fa arribar Caterina Albert, Víctor Català, des del recòndit d’una memòria gegantina i selectiva. Imaginació reconstructora i vocabulari a balquena conformen un codi de referències infantils i pictòriques, on la pintura sempre és present com un decorat que cobra vida en la fosca de la paraula.

Els objectes de la casa on vam créixer són la nostra companyia, igual que el cos, encara que aquest envelleix més aviat i pitjor. Les imatges fotogràfiques que romanen estanques en la memòria són albirades com a una fossilització. Si tinguéssim edats geològiques, el nostre primer nivell seria representat per aquestes escadusseres i ràpides vibracions que tornen a la memòria i deixen veure el rerefons de qui som en realitat.

El comento de Blanca Llum Vidal, una de les curadores de l’edició, regurgita la matèria prima del treball literari de l’autora, els temes que tornen de la vida literària i es converteixen en material de memorialista. La casa, la vida, la família, les dones, les olors, les espècies, els animals i les plantes... com en uns exercicis espirituals, però sense l’esperit majestàtic, i amb molta pinzellada expressiva. No és gens gratuït aparellar Víctor Català amb Virginia Woolf o Marguerite Duras, són dones de potència i alhora d’una certa tremolor que creix de la seva pròpia certesa.

Exploradores de la literatura, envaeixen un territori vedat fins aleshores. Se saben pioneres que arriben per quedar-s’hi, i fan estatge allà mateix on la cultura masculina ha implantat un cervell panoràmic per a rebotar les inseguretats del sexe i la falsa concòrdia.

L’estil de Víctor Català incorpora tot menys l’estàndard, exhibint una llibertat envejable en un temps que exigeix tan poc del llenguatge. A l’Epíleg, Agnès Prats posa l’èmfasi en la immensa ‘sort’ de comptar amb el Fons Víctor Català, restaurat i traslladat a emplaçament segur. Això ens caldria per a tots els autors i autores que encara romanen en la inòpia de l’oblit institucional. Així com també restituir-los a l’actualitat editorial que precisa tota cultura sòlida i estable. De fet, no interrompre la cadena entre l’ahir i l’avui, perquè si es trenca ja no té sentit ni el passat ni el futur.