Pere Antoni PonsPalma07/08/21 3:59
TW
0

Damià Huguet (Campos, 1946–1996) va ser un home complex amb una vida intensa. Poeta i propietari i treballador d’una fàbrica de materials de construcció, home saturat de cultura però també aferrat a les veritats del camp, intel·lectual cosmopolita que va passar la major part dels dies en l’escenari eixut i tancat del seu Campos natal, Huguet va tenir temps de fer moltes coses a la vida, i això que va viure poc i es va veure obligat a abraçar la dispersió perquè li agradava fer coses molt diferents, des d’escriure, llegir i editar fins a mirar cine, fer fotografies i pintar, a més de consagrar-se a les causes del català i l’ecologisme i de passar hores parlant als cafès del seu poble. Autor de devuit llibres, tots de poesia menys un, la literatura d’Huguet es mou per uns territoris, i està feta amb uns materials, tan rics i contrastats com aquells per on es movien i amb què estaven fetes la seva vida i la seva personalitat.

Enguany ja fa vint-i-cinc anys de la seva prematura mort, i l’Any Damià Huguet ho commemora. (Tenc un record vívid de quan fa dues dècades i mitja va sonar el telèfon de ca nostra, jo el vaig despenjar i una veu apesarada, no record de qui, va demanar per mon pare. Ara no hi és, vaig replicar. La veu va afegir, lúgubre: «Li diràs que en Damià Huguet és mort?»). Un esdeveniment rellevant d’aquest Any Huguet ha estat l’estrena de Ca meva amb arbres, un documental interessantíssim creat i dirigit per Miquel Àngel Raió i protagonitzat per Sebastià Alzamora.

Concebut com una indagació afectuosa i admirativa, el documental reconstrueix la biografia d’Huguet i explora les múltiples facetes de la seva personalitat, i ho fa recorrent els escenaris on va viure, escorcollant el seu llegat, parlant amb la gent que el va conèixer i posant en valor les empreses/iniciatives que va impulsar, des de la fàbrica de bigues de ciment amb què es guanyava la vida fins a l’editorial Guaret amb què, perdent-hi doblers, va donar sortida a alguns dels llibres de poesia més forts i singulars de la literatura catalana moderna. Una cosa que em sobta, mirant el documental, és descobrir que Huguet, de jove, hauria pogut estudiar, si hagués volgut, però va optar per fer feina a la fàbrica. És una decisió ni millor ni pitjor, però il·lustra bé la dimensió polièdrica, l’ànima amb doble o triple fons, d’un poeta i home de cultura –d’un home, simplement– únic.