Escric en un Macbook Air d’Apple. El logo d’Apple és una poma mossegada, no se sap bé si perquè en els inicis de la companyia en menjaven moltes o com homenatge a Alan Turing –mort pel verí dins una poma– o per la poma al cap d’Isaac Newton. La meva fruita preferida, no tenc cap dubte, és la poma. Quan són novelles se coneix tot d’una: la carn espessa i més rostida, el suc prompte, el gust a lloure. De nin m’enviaven a Son Gual o al camí de ses Casetes a cercar pomes, amb bicicleta, més o menys per aquesta època de l’any. Les pomeres, abans, les sembraven prop dels pous i safareigs, als marges dels torrents, als cintells de les sínies, per dins les vinyes, no hi havia bocins de pomeres com ara, sembrades en fileres. I les varietats eren molt diverses.
De les Marineres, llistades i acolorides, àcides com a llimones, dures com a macs, fins a les Nieles, blanquinoses, un poc groguenques, dolces i flonjotes, que el meu padrí jove, Antoni Blanc, pelava acuradament, amb un trinxet. Les pomes Hivernenques, Fadrinetes, Guiemes, Bledes, de Cor gelat, Raves, de la Rosa, Bausanes, del Ciri –allargades i de carn llenyosa–... feien de nosaltres uns catadors abrinats. A part del folklorisme afegit de la conservació de castes d’arbres antics no està de més recordar la importància del manteniment de la varietat genètica, més que una cabòria, esdevé una eina d’importància estratègica i els bancs de germoplasma són guardats amb pany i clau per governs i multinacionals, que saben que a través de les propietats d’una determinada varietat poden augmentar la producció o la resistència a una plaga.
La poma és d’origen asiàtic –no de bades la Xina continua sent el principal productor mundial– allà hi ha el focus d’origen, dispersió i domesticació; Alexandre el Magne l’espargí cap a Occident. Se’n coneixen més 7.500 varietats. No està de més recordar que la dictadura del mercat ha reduït, per les seves conveniències de comercialització global, les tipologies i les procedències de les pomes. Començà amb el regnat abusiu de la poma Golden delicious fins que arribà la Gala –que donen nom a dos gran grups classificadors– a més del de les Vermelles americanes, el grup de les Fuji i el de les Granny; ara la Pink Lady, un invent de Nova Zelanda, vermella i forta, envaeix els prestatges. Servidor, intueix el que es cerca: llarga conservació, carn dura, molta popa, un cert grau d’acidesa, bon aroma.
Sempre que he viatjat he complit amb les meves visites als mercats i hi he comprat pomes, he discutit amb placers i placeres de tot el món sobre les qualitats de les seves fruites, de la Pomme d’api a les Mele sicilianes. Una placera de Boston (Massachusetts) m’ensenyà l’aforisme anglosaxó: «An apple a day, keeps the doctor away» (Una poma al dia, mantén el metge enfora), per referir-se al saludable costum de menjar pomes.
La poma pren part de l’art culinari de formes molt diverses, en fan suc, a mi no m’agrada la sidra, però sí el Calvados; a Normandia i a la Bretanya adoren les pomes. Als USA, el seu pastís de poma és un dels emblemes de l’americanitat, fins i tot als McDonald’s en serveixen. Mon pare, al cel sia, quan estàvem malalts, automàticament es posava a fer poma bullida. Dels pastissos de poma, tres són la meva debilitat, a part de la tarta de poma tradicional: l’apple crunch, l’apfelstrudel i la tarta Tatin.
Des de la fruita prohibida del paradís d’Adam i Eva a l’arbre de la vida –amb les pomes daurades de la immortalitat– del jardí de les Hespèrides; de la penada que passà Guillem Tell per travessar amb una fletxa la poma damunt el cap del seu fill; de la poma enverinada de na Blancaneus al famosíssim quadre de René Magritte, tot serveix per recordar-nos que han arribat les pomes novelles.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.