El president Kennedy digué: «No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país». Més enllà de la reflexió a la que inciten les frases hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la Guerra Civil: ‘La mort de la cultura i la cultura de la mort’. Són uns tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula La misèria de la filosofia, rèplica a La filosofia de la misèria de Proudhon. A l’evangeli segons Sant Mateu (20;16): «Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers» (per entrar al regne dels cels). «S’ha de menjar per viure, no viure per menjar» afegeix l’amiga preocupada per la nutrició.
«L’espai del gènere i el gènere de l’espai», títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística. Aporta un contertuli un titular recent: «Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons». I l’experta en feng shui remata: «Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa». Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. Recorden Francisco de Quevedo? «… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?» Diu Ugo Foscolo: «Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres».
«Necessitam viure senzillament, perquè els altres, senzillament, puguin viure» del Mahatma Gandhi o l’atribuïda a Voltaire: «El sentit comú és el menys comú dels sentits» o la de Sant Agustí: «La mesura de l’amor és l’amor sense mesura», que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí.
El president Bill Clinton amenaçava: «Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder». «Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer» deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: «Un per a tots, tots per a un»; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: «Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants». Mardy Grothe publicitava un llibre que havia titulat: Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit. Aquesta contraposició amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. «Un espléndido brindis com brandy Espléndido» deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: «Més val ara perquè ara val menys». Efectivament es creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. «
El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu». Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits a les sèries ‘No és el mateix...’; «No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta»; «No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra»... i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (’In the beginning was the pun’) o James Joyce que en va construir al seu Finnegans Wake. Samuel Johnson examinant un manuscrit: «La part més bona no és original i la part original no és bona» o «Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres» d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura o ‘fissura’ literària.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.