Violència gregària

Tots hem estat alguna vegada enmig d’una suposada festa col·lectiva, on podem reconèixer els prototipus: el bravata, el graciós, el poruc, la vanitosa, el violent, el xafarder, el milhomes, i tants i tantes que sempre es repeteixen en els llocs on la societat humana es despersonalitza. Però la violència que enganxa és un fenomen creixent i que s’alimenta de les condicions urbanes. S’han creat reductes (polígons) on la joventut com si fos un camp d’entrenament és reunida per tal que pugui fer la seva sense ordre ni concert. Allà experimenten amb les seves frustracions i amb tot el que els desaprensius els posen a l’abast perquè creixin en unes poques hores allò que no poden créixer durant la seva vida. De sobte se senten importants, líders del petit grup, i com si fossin insectes que actuen en grup, ataquen al solitari, al diferent, al qui suposa una molèstia o una excusa per deixar anar la violència que habita en la seva frustració. El resultat, un atac brutal, una vida robada, un mal irreparable, i una societat que es fa preguntes però que no ofereix cap iniciativa per anar a l’arrel dels problemes.

La mort de Samuel és imperdonable, cal arribar fins a les darreres conseqüències i posar a cadascú l’etiqueta que mereix: Assassins, corruptors de menors, venedors de substàncies al·lienants, i tots els qui defugen la responsabilitat que, per càrrec o per obligació humana, els correspon. Als qui miren i no fan res, als qui encara que no hi posen les mans posen els crits i fustiguen als qui participen, a tots els qui fan rotlo i s’ho graven per a mirar-ho després en el silenci de ca seva mentre els pares dormen... A tots els qui encoratgen els joves a fer de la festa un lloc per a la supressió de totes les regles de convivència humana. Són tots culpables de la violència vicària que mata i destrueix no sols la vida sinó també l’esperança.