1

El cas de la piscina de la Costa dels Pins, ultra el seu interès per l’ocupació privativa de la vorera de la mar, un espai que tothom aprecia i que és de tots (domini públic en diuen), també reuneix ingredients per il·lustrar com funciona l’Estat espanyol, les camarilles de poder madrilenyes i les sucursals de províncies, o l’estereotip del poderós que se sent i viu per sobre del sistema, com un rei.

El permís originari, de l’Administració franquista, preveia la reversió del mollet i la piscina el 1984, sense pròrrogues. Però anaven passant els anys, amb la proverbial eficàcia de Costes (governs González i Aznar ), fins que arribà el nostre Mr. Wolf . Fa vint anys, el ministre Matas atorgà nova concessió (de manera il·legal si estam als informes), amb una condició rellevant tanmateix: havien de ser d’ús públic i gratuït. Tothom hi podia anar a nedar i prendre el sol, ben igual que a la mar. Però no sortí publicat enlloc... (la transparència de Costes). ¿I qui se tira a la piscina d’un xalet sense sabre que és pública i hi té tot el dret?

Però afortunadament hi ha regidors que se’n temen de lo que passa pel seu redol, i començà el remenat.

El propietari del xalet, un senyor ben relacionat, editor d’un diari on pontificava sobre moral pública, la igualtat de todoslosespañoles i tot això, trobà que ja n’hi havia prou, que volia un paper com mentres aquell tros de la costa era per a ell i només per a ell. I el PSOE, servicial, suspengué l’ús públic (2005). I ho rematà (2006) limitant-lo a un projecte «pedagògic». Un ús escolar a la piscina d’un xalet?! Per sensibilitzar sobre el medi ambient i la sostenibilitat, deien. Que tendria un component «didàctic», deien, i no podem negar que el té: t’ensenya més de com va el món que House of cards .

No acaba aquí la befa. Els alumnes (màxim grups de deu) només hi podrien anar en temporada lectiva, mai com activitat extraescolar d’estiu. I per què? Perquè cada any s’havia de procedir a la «reparación, mantenimiento y renovación de las instalaciones.» Idò. La ministra Narbona (actual presidenta del PSOE) se devia escorxar quan ho firmava... Però, alerta, s’havia d’evitar una interpretació malèvola que perjudiqués l’innombrable, així que ho precisa: «fuera del periodo escolar su utilización estará restringida a personas autorizadas por el gestor de la concesión». I «el gestor de la concesión» hi feia capficos amb els seus col·legues, certament. Els escolars no hi anaren mai. Quan vaig proposar al Parlament denunciar aquesta barrabassada, el PP ens va tractar de gàngsters. No debades s’havien sumat a una insòlita mostra de rendez-vous a l’editor, esforçant-se en fer passar per hospitalitat lo que una elemental dignitat identifica com a servilisme. El PSOE s’abstingué...

Tanmateix, el 2009 les disposicions de Narbona foren anul·lades gràcies a la insistència de l’agermanat Jaume Sastre . Però persistia la concessió de 2001 (fins l’any 16). L’ús tornava ser públic, teòricament, però yatusabe . Això no obstant, d’amagat, sense informes, el govern Rajoy dictà dues ordres ministerials, dues més, per prorrogar la concessió fins l’any 2074. I amb una modificació insòlita, impròpia d’una simple pròrroga i que ho diu tot dels manejos del poder, s’eliminava el caràcter públic i gratuït de l’espai. Així, de un plumazo . I com ho sabérem? Perquè en PJ en bravejà públicament...

Aquestes són les pròrrogues que ara han estat anul·lades i, aquesta vegada sí, amb la conseqüència d’extingir la concessió. Ho recorrerà el Govern Sánchez ?

Algú objectarà que el previsible happy end matisa la meva tesi inicial: que, al cap i a la fi, a la llarga (sí, molt a la llarga i sense que ningú ens compensi dels anys perduts), però s’acaba fent justícia. Igual per a tothom? Però, vaja, cadascú ho pot valorar com trobi, però en la seva anàlisi que no perdi de vista qui era Pedro J. Ramírez aleshores i qui és ara. I que ja no és el propietari del xalet.