0

Aquest passat dilluns, convidat per la Fundació Missol, vinculada a les franciscanes de Mallorca, vaig assistir a una conversa de la teòloga Tania Avila. Parlà, des de Bolívia, de la connexió interior entre la humanitat i la mare terra. Gràcies a l’amiga i presentadora de l’acte, Antonia Barrilero, vaig descobrir i sentir molt a prop l’univers de l’Amazònia, en aquest cas des de la perspectiva i la simbologia Quetzua, enquadernada pel cristianisme més popular i crític. Potser alguns de vosaltres pensareu que està de damunt fulla aquest tipus de pensament alternatiu i que no deixa de ser una moda entre els pensadors més rupturistes. Una catalogació aquesta que serveix per banalitzar una correntia de vida imparable, per bé que per a molts occidentals es tracta de minories que posen un to de color i de creativitat a un món que s’apaga per a sempre. Ben aviat, tanmateix, els líders de les comunitats cristianes occidentals s’hauran format fora d’Europa i ens enriquiran amb visions ben allunyades del racionalisme dominant.

Sentint Tania Avila, no podia deixar de pensar en les Illes Balears, i més concretament amb Mallorca, i per extensió amb Europa, i aquest món que potser camina a la deriva, sense voler reconèixer que avança sense direcció, però sempre ocupat i preocupat pel futur. En nom del futur el nostre entorn amaga incapacitat per gestionar correctament el present. Des de la perspectiva d’aquestes civilitzacions més centrades en valors simples, els occidentals pertanyem a una cultura que ens mou allò que no existeix, tot per no plantar cara a les escasses certeses de l’existència humana. En nom de la raó vivim ocupats en assolir reptes inhumans que ens converteixen en éssers racionals desequilibrats.

Per uns instants vaig retornar al món dels nostres padrins, a la saviesa de la cultura popular i, per extensió, al sentit comunitari de la vida. Popular era tot allò que era propietat de la comunitat, tot allò que facilitava la comunió, el diàleg i la convivència. En el passat, les diferències i les dificultats eren certament molt superiors i de major intensitat que en l’actualitat. La tensió i la diversitat eren assumides com a naturals i servien com a creadors de novetat. El món indígena és naturalment dialèctic, però tot té un encaix en el planeta, perquè els petits no tenen complexos d’inferioritat ni tenen cap necessitat de destruir per sobreviure. En aquests instants en els quals les aigües de la vida sembla que tornen al seu cau, potser és un bon moment per fer un bon examen i donar per finalitzada una carrera que no serveix més que per fer mal i fer malbé.