Els mestres

La notícia més sinistra d’aquesta setmana l’he llegida al diari Ara. El titular deia així: «Un de cada dos aspirants a mestre no té el nivell». La notícia tenia de base un informe elaborat pels responsables de les Proves d’Aptitud Personal (les PAP), unes proves que es varen crear a Catalunya el 2017 «amb l’objectiu de fer més exigents els requisits per ser docent i prestigiar l’ofici de mestre». Més enllà dels percentatges decreixents en el nombre d’aprovats, entre les observacions més demolidores de l’informe, que transcric a partir de la notícia signada per Laia Vicens, hi havia les següents: els estudiants que aspiren a ser mestres tenen «un escàs hàbit de lectura», fan «greus errors de comprensió lectora i d’expressió escrita», no tenen «referents socials i culturals» que se pressuposa que haurien de tenir, demostren greus mancances a l’hora d’analitzar problemes i, tot i que han acabat el Batxillerat o estan a punt d’acabar-lo, no són capaços d’aprovar uns exàmens «amb uns nivells de complexitat que la majoria d’estudiants d’ESO haurien de superar sense dificultats». Que la notícia era sinistra, deia? Sinistra és poc. Naturalment, i encara que l’informe es basi en Catalunya, les conclusions es deuen poder extrapolar a les Balears, on el drama de l’educació és encara més greu per culpa d’un context socioeconòmic que desincentiva l’estudi, per unes deficiències culturals històriques i estructurals i per una manca de recursos sagnant. Un problema de l’educació és que ho tenim tot capgirat. Per què ser professor d’universitat es considera molt més important i prestigiós, i per això costa molt més ser-ho, que ser mestre de primària, quan hauria de ser tot el contrari? Un mestre de primària és socialment i humanament més determinant que un professor universitari, per tant, hauria de ser més difícil ser-ho i hauria d’estar més reconegut i més ben pagat. I els que tenen un nivell baix –els que no parlen bé, per començar– no haurien de ser-ho. Si no hi tenen bons mestres, molts pares arribaran a la conclusió que una de les poques raons formatives per la qual val la pena que els seus fills vagin a escola és perquè allà hi aprendran a sobreviure en un món de salvatges i d’idiotes. I no ens podem conformar només amb això, no és vera?