El cap de Quadrado

Quan vaig demanar on era, se’m va respondre que es trobava en restauració per haver estat retirat quan es restaurava la façana. En passar el temps i comprovar que no tornava al seu lloc, vaig tornar a fer la mateixa pregunta: On és el Sant Crist del carrer del Miracle? En aquesta ocasió se’m va dir que com era una façana particular, l’element havia estat retirat. Mai més ha tornat al lloc ni hi tornarà. Un element urbà desapareix i no passa absolutament res. Això em fa témer el pitjor en referència al cap de l’insigne Quadrado. Potser també algú se’n porti algun dia el cap de moro del Born, o el drac de na Coca, o qualsevol element escultòric d’una façana de la ciutat.

El patrimoni sempre perilla i molt més quan es tracta d’elements fàcilment movibles, de personatges que ja no estan de moda, i que es poden manipular. Un altre exemple, les capelletes restaurades fa un temps per ARCA i Sa Nostra, algunes han perdut tota la pintura i només queden els marcs buits. Com ha pogut passar i com continua passant davant la indiferència i el silenci culpable dels qui haurien de protegir-les. Per altra banda, es pengen cartells i rètols de qualsevol mena i condició, horrorosos de color i ofensius de dimensions, sense que ningú se senti al·ludit davant la barbàrie visual. És que no hi ha normativa? És que tothom pot fer el que vol en el carrer?

Cada dia sembla més evident que vivim una ciutat en retrocés de qualitat de vida, on les persones fem nosa, i on el criteri de l’economia (petita) és el gran eslògan de tota justificació. Però vivim d’allò que ens carregam i això que no s’entén al final ens passarà comptes. La qualitat ambiental, la bellesa, la singularitat d’una ciutat mediterrània que podria ser la més bella de la regió, on tot el que hi passa és normal (diuen): El renou, la impunitat i la desídia amb qualsevol element del patrimoni urbà. Falten arbres, racons, silenci, falta seny i sensibilitat.

Mentrestant, m’agradaria saber que el cap de Quadrado roman sense perill de desaparèixer. Desitjaria tornar a veure les seves patilles i el seu nas de patrici sobre la columna de la plaça que culmina un dels itineraris més bells de Palma, on sempre s’hi ha trobat un redós on descansar de la calor que envaeix l’espai públic durant els mesos de l’estiu.