Espardenyes

L’espardenya de la que parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d’espart o cànem, que s’ajusta al peu. N’hi ha d’altres castes, com les d’Eivissa –amb un ordit de pita– que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s’introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s’esquincen i s’esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que han esdevengut de caire informal, ‘casual’, sobretot per a l’estiu. Venguin d’on venguin, l’espardenya de sola d’espart –d’on prové el seu nom espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...– és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d’Infanteria i que encara duen els mossos d’esquadra al seu uniforme de gala.

N’hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l’estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres’. Qualsevol d’aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el marketing i el disseny. Les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant rodes de cotxe velles, lona i pell xereca. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: «Tot el que no és tradició és plagi», segons deia Eugeni d’Ors. I no en parlem d’aquestes sandàlies que ara duen els neo-hippies o els qui fan ioga, o practiquen pilates, tenen fins i tot com un clotets a la sola perquè s’adaptin a l’ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes, per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes o membres d’aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d’auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes.

Sandàlies ergonòmiques... amb el que valen dos parells es poden comprar dues dotzenes d’espardenyes. I no m’ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, que hi ha més natural, una bona comunió amb la terra, els diria que és la ‘petjada ecològica’ per antonomàsia. Només superada per l’anar descalç per una bona platja, sentint l’arena i l’aigua. Ai l’estiu! Un s’aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi per tant el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. I jo que me pens fer de diletant i, tanmateix, som i seré més beneit que una espardenya.