TW
0

Les pèrdues econòmiques a les Illes Balears per inundació de la costa, amb afecció a una part significativa de les nostres platges, es calculen en milers de milions. És una de les conclusions de l’estudi sobre riscos i costos en actius naturals i socioeconòmics fruit del conveni entre el Govern i el SOCIB (amb UIB i IMEDEA), que té per objecte elaborar un pla per adaptar-nos als efectes del canvi climàtic sobre el domini públic marítim-terrestre balear. L’estudi planteja sis escenaris entre inquietants i desoladors.

Els espais protegits més afectats són les zones humides, fràgils, i estratègiques per a la biodiversitat. Com que les badies d’Alcúdia i Pollença estan especialment exposades, les alarmes se disparen a s’Albufereta de Pollença i s’Albufera.

L’Albufera és espai Ramsar (el conveni internacional sobre les principals zones humides del món) i fa anys que se’ns adverteix de la seva precarietat i de la necessitat de dotar-la d’una zona perifèrica de protecció. A la fi, el nou PORN l’ha establert.

Ha costat sang, suor i llàgrimes. Com cada mesura proteccionista en aquest país nostre, tan cobejat, metre a metre. S’hi han oposat interessos turístics i urbanístics, del sector primari i de l’energètic (GESA ha impugnat l’ampliació). Tothom té dret a defensar els seus interessos, naturalment; però sorprèn la porfídia d’alguns que se reivindiquen com a defensors de la natura, a l’hora de posar entrebancs a les mesures de protecció d’espais naturals. Si no són devers l’Amazònia o el Kalahari.

Fer cas omís d’un risc en multiplica les conseqüències adverses. I, tanmateix, les resistències a mesures proporcionals a l’amenaça són numantines. Se practica el «qui dies passa, anys empeny». I l’« après moi le Déluig ». Res nou en la història del país, el que ha canviat és el context: que plou damunt banyat i que som enmig d’una emergència climàtica i immersos en la sisena extinció.

Tots els estudis científics ens adverteixen cap on anam, aquí, al Mediterrani, al Planeta. Predir el futur sempre ha estat útil per posicionar-nos, però no me faceu dir qui deia que, arribats en aquest punt, ja no queda més remei que arromangar-nos perquè n’hi hagi... de futur.