0

La darrera jornada electoral a Escòcia va llançar un resultat que convida a organitzar un altre referèndum per decidir si els escocesos volen o no que el whisky que envien a Londres sigui registrat com a exportació. L’aclaparadora centralitat de Londres ha anat erosionant anys rere any el sentiment escocès de pertinença al Regne Unit, i ara sembla que el camí seria tenir estat propi.

La manifestació d’aquesta voluntat popular de donar un gir a la història del país ens va semblar, des de l’Estat espanyol, germen de grans confrontacions i desgràcies. El nostre referent més immediat era el creixement de l’independentisme català, combatut a la bruta per l’Estat, des del seu clavegueram més sòrdid fins als judicis més tal i qual. Pel seu independentisme, hi ha polítics catalans a la presó i d’altres als quals servidor no aconsellaria que s’acostassin massa a la frontera espanyola. La sola idea d’una Catalunya independent activa les voluntats i les forces més assilvestrades d’Espanya. Als seus territoris, no han brostat encara els ulls del diàleg –entengui’s: un diàleg en què les idees de l’altre puguin completar les teves ni que sigui amb noves preguntes. No, aquí la resposta és d’una violència social i institucional fora de control, amb un horitzó militar de fons.

Però al Regne Unit, la realitat escocesa no ha causat grans commocions violentes. I no és que les forces de seguretat britàniques, exèrcit inclòs, no estiguin preparades pel pitjor. Unes pinzellades lleus de les seves delicadeses les trobam a films com El viento que agita la cebada, Domingo sangriento, En el nombre del padre, etc. Ara s’ha de veure si els darrers resultats electorals condueixen a un nou referèndum civilitzat, com ho fou l’anterior. De moment, la reina Isabel II ha dit que «se sentiria orgullosa» de ser la reina d’una Escòcia independent: talment el rei espanyol Felip VI –el de la Porra-, tan hostil i amenaçant després del famós 1 d’octubre del 2017, quan, segons Mariano Rajoy, no hi va haver a Catalunya cap referèndum d’autodeterminació. Hi ha societats que saben que la Història no ha arribat a la seva fi. La societat espanyola sí que creu que la Història d’Espanya hi ha arribat: i no una, sinó moltes vegades –el 1939, per exemple.