1

Seguint la vida política que m’envolta, vaig de decepció en decepció. L’estic vivint ara mateix en tot el que passa a Catalunya. El poble català va votar en un sentit, però els candidats que guanyaren les eleccions i, per tant, teòricament estan obligats a fer allò que el poble va votar, és a dir la independència del país, es mouen en virtut dels seus interessos particulars. Els compromisos que adquiriren i acceptaren públicament s’han convertit en fum d’encenalls. Sembla que als polítics, especialment els d’esquerra republicana en aquests dies nefasts, només els mou la lluita per la cadira i per un bon sou vitalici. Vergonyós.

Es veu clarament que soc un pèssim analista de la vida en general i de la política en particular. No n’encerto ni una. Tothom va a la seva, que deu ser la millor manera d’anar per la vida. Els que no ho fan així, acaben malament. Deu fer bé, doncs, Pere Aragonès, de voler pactar amb la sucursal catalana de Podemos, un partit absolutament anti-independentista. Era aquest el sentit del resultat obtingut a les urnes el febrer passat? De cap manera, però és aquest, pel que es veu, el que li dona rèdits personals a ell i a tots els seus. Encara patim les conseqüències de l’entesa entre Ada Colau i Manuel Valls. Mentrestant, el quòniam de Pedro Sánchez, en el Congreso de Diputados, proposa un govern català presidit per Illa i tutelat pel Gobierno central!

Arribats en aquest punt, em sorprèn que a hores d’ara Aragonès no hagi intentat pactar ja amb la matussera i populista Isabel Díaz Ayuso. Seria la millor solució per a formar una gran poder antidemocràtic Madrid-Catalunya i presumir de veritable ‘diàleg’» polític. Pobre Catalunya i pobres Països Catalans, si no ens alliberem d’una vegada per totes d’aquest gran nyap que és Espanya!