2

N’estic fins els nassos, aquests darrers mesos, i sobretot aquestes darreres setmanes, de sentir a parlar de Madrid. A mi què m’importa Madrid! Si els catalans no fóssim espanyols a la força, si els Països Catalans no fossin un territori captiu i colonitzat, Madrid segurament seria una ciutat exòtica i allunyada com ho són Lisboa, Paris o Roma. Fins i tot és probable que sentíssim certes simpaties amb la seva cultura i el seu tarannà altiu i superb. Qui sap! Però les circumstàncies històriques han fet que hàgim de passar pel seu adreçador i patir la seva arnada castellania i la seva antiquada potestat imperial.

Les ràdios i les televisions, tots els mitjans de comunicació, ens han fregat pels morros tots els detalls de les seves eleccions en ‘clau nacional’. Quins orgues! Clau nacional. És normal, perquè han construït durant segles un fals relat sobre la identitat central madrilenya. «Madrid es España, y España es Madrid» no ha parat de cridar l’augusta candidata del PP, una sospitosa i categòrica senyora Isabel Díaz Ayuso . La cosa no pot ser més Ultra. Quin espanyolisme més ranci! Algú a Madrid coneix el nom de la nostra presidenta Francina Armengol i Socías ? Algú a Madrid sap qui és Vicent Andrés Estellés , Blai Bonet o Pere Calders . No ho crec.

La primera vegada que vaig anar a Madrid, jo era una tautologia, és a dir, un jove adolescent, i mon pare m’advertí, amb la seva habitual ironia camperola: «Madrid per esser Madrid, quan fa calor no hi fa fred...», i va seguir la cançoneta, però jo l’he oblidat completament. Tant de bo oblidi també aviat aquestes eleccions regionals madrilenyes efectuades en clau arbitràriament nacional. Ultranacional.