Aquell carreró del carrer de San Felio

Però en el món del periodisme tot s’acaba sabent. Jo no vaig tenir mai de ‘jefa’ na Margalida, perquè en aquells principis em vaig enrolar en revistes de caire cultural i esportiu amb un pseudònim que es va fer una mica conegut en el ambients futbolístics d’aleshores: ‘Ícaro, Informador Deportivo’. Anys després, ja al Palau de la Premsa del Passeig Mallorca, sí que vaig coincidir amb ella pels passadissos i baixant o pujant les escales. El seu somriure continuava sent el més discret i mesurat que he conegut mai. Encara que a poc a poc es va fer cada cop més obert i acollidor.

Aquests últims dies, arran de la seva mort i llegint els merescuts elogis que li han dedicat els bons amics Llorenç Capellà i Guillem Frontera, m’he dit a mi mateix que jo, encara que ella no ho sabés del tot, també vaig ser amic seu. Jo admirava la seva prudència, la seva diligència i la seva discreció, però l’amistat va néixer un dia que ens topàrem, ella i el seu home, en una sala d’art on visitàvem una exposició d’un altre bon amic, en Joan Bennàssar. Na Margalida, de manera molt, molt subtil, amb la discreció que la caracteritzava, li feia veure a en Pere alguns detalls de l’obra artística que ell no havia observat. En Pere em va dir: «La meva dona en sap més que jo». Jo crec que na Margalida és i va ser l’esperit plàcid i serè del Grup Serra.

He cregut que era el moment de recordar-ho i fer memòria d’aquell carreró del carrer de San Felio on vaig tenir la sort de conèixer na Margalida ara ja fa més de 50 anys.